Pare d'orfes

Pare d'orfes

El pare d'orfes era una figura jurídica dels Països Catalans a la baixa edat mitjana i a l'edat moderna. El mot "orfe" assenyalava una persona desvalguda.[1] Va ser un càrrec de molta importància a València,[2] on des de l'any 1337[3] era la persona que en un judici i la precedent investigació judicial defensava i protegia als presos que no tenien ningú que els defensés. Participava en els judicis junt amb les figures del jutge i del fiscal, sent l'equivalent a l'actual advocat defensor pagat per l'Estat. A Lleida, l'any 1535 hom va encomanar un advocat amb les funcions del pare d'orfes, i el va anomenar advocat dels pobres.[4] A Castelló en aquest segle se li deia pare de brivons.[5]

Al segle xvii, aquesta persona amb funcions jurídiques i en altres àmbits existia a àmbits urbans de València, Aragó i Navarra; mentre que en altres llocs s'ocupaven d'aquestes missions el corredor de mossos, l'acomodadora de mosses o l'agutzil de vagabunds.[1] També existia a les Balears[6] i al Principat.[4]

El pare d'orfes era un càrrec creat per l'ajuntament d'una ciutat per tal de protegir el servei domèstic, emparar i controlar els aprenents d'oficis i perseguir ganduls i captaires.[1] Les funcions exactes podien variar amb l'època i d'una ciutat a una altra, per exemple a Lleida podia incloure funcions de recerca de treball per als desocupats i beneficència,[7] però a l'edat mitjana havia estat creat per a recollir els orfes i expulsar tots els captaires, alcavotes, blasfems i persones sospitoses.[8] A Aragó, al segle xvii era un ofici que per llei era incompatible amb els oficis d'administrador, escrivà de guardes, racional, clavari i mostassaf.[1] Al segle xvii, a València, tant el pare d'orfes com el tutor podien intervenir als contractes laborals de les dones òrfenes menors d'edat.[9] També, en un 90% dels casos, s'encarregaven de taxar el treball prestat per les criades, òrfenes o no, als amos i estipular la roba i diners que havien de percebre com a guany per aquest treball.[9]

Durant el primer terç del segle xx a Catalunya, el pare d'orfes recollia els orfes, els donava un ofici, els col·locava i s'ocupava dels salaris que havien de percebre, entre altres responsabilitats envers ells.[10]

Referències

1. La Vila de Fraga al Segle XVII, Felix Otero Carrasco, Institut d'Estudis del Baix Cinca, col·lecció Gallica Flavia, 1994. ISBN 8487861032 (català)
2. Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Antonio Griera, Ediciones Polígrafa, 1970. (català)
3. Historia y organización de la abogacía en Valencia desde la Reconquista hasta nuestros días, Pedro Nácher Hernández, Ilustre Colegio de Abogados de Valencia, Academia Valenciana de Jurisprudencia y Legislación, 1952. (castellà)
4. La Llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Maria Dolors Farreny i Sistac, Institut d'Estudis Catalans, 2004. ISBN 9788472837294 (català)
5. De Ramon Llull Al Diccionari de Fabra: Acostament Lingüístic Als Monuments de les Lletres Catalanes, Germà Colón, L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484155416 (català)
6. Eivissa, les seves institucions històriques, Isidoro Macabich, editat per Rafael Dalmau, 1964. (català)
7. Enric d'Hostalric i Colomer, d'Enric Vicedo i Rius, Cossetània Edicions, 2006. ISBN 9788497912259 (català)
8. Lérida medieval: Siglos XIV-XV, Josep Lladonosa, editorial Dilagro, 1974. ISBN 9788472340312 (castellà)
9. Dona i família a la València del segle XVII, d'Isabel Amparo Baixauli Juan, Universitat de València, 2003. ISBN 9788437056579 (català)
10. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, Fundació Alexandre Galí, 1986. ISBN 9788440047854 (català)