|
Neopsicodèlia
La neopsicodèlia és la música que emula o que està en gran part influenciada per la música psicodèlica dels anys 60. Va ressorgir a finals dels anys 70 i a principis dels 80 entre les bandes post-punk britàniques i va ser assimilada per grups de les escenes Paisley Underground i Madchester, despertant també l'interès esporàdic d'artistes i de grups de gran popularitat del nou mil·lenni. CaracterístiquesEls trets neopsicodèlics manlleven diversos elements de la música psicodèlica dels anys 60. Alguns emulen al pop psicodèlic de grups com The Beatles o Pink Floyd, d'altres adopten les guitarres jangly del folk rock de grups com The Byrds, o distorsionen les formes lliures de la improvisació musical (jam session) i de l'experimentalisme sonor del rock àcid de finals dels anys 60. Part de la música neopsicodèlica s'ha centrat d'una manera explícita sobre les experiències amb les drogues o bé ha estat utilitzada com a complement de lletres surrealistes o de caràcter polític.[1] HistòriaAnys 80 El rock psicodèlic, com a gènere diferent, va declinar cap a finals dels anys 60 en grups que es van traslladar cap a noves formes de música, com el heavy metal i el rock progressiu.[2] Ocasionalment la neopsicodèlia ha fet alguna incursió en el pop de gran popularitat, com en els treballs de Prince de mitjans dels anys 80 o en algunes de les produccions de Lenny Kravitz dels 90, però principalment ha tingut el domini dels grups de música alternatius i d'indie rock.[1] Va començar a ressorgir després del moviment punk rock de finals dels anys 70 i principis dels 80, per grups britànics de l'escena post-punk com The Teardrop Explodes, Echo & the Bunnymen, The Soft Boys,[1] The Cure[3] i The Glove.[4] Siouxsie and the Banshees també es van incorporar a l'escena de la psicodèlia moderna[5] el 1982 amb el seu àlbum A Kiss in the Dreamhouse.[6] A Londres, després d'Holanda, The Legendary Pink Dots van barrejar pop i psicodèlia exòtica amb influències neoclàssiques.[7] En els EUA, a principis dels anys 80 aquests grups es van unir al moviment Paisley Underground, establert a Los Angeles, amb grups com The Dream Syndicate, The Bangles i Rain Parade.[8] A la costa est dels Estats Units, la neopsicodèlia va ser adoptada pels nous grups de new wave dels anys 80, com Lyres de Boston o The Fuzztones, The Chesterfield Kings i The Vipers de Nova York. Influenciada per la música house, el northern soul i el funk, una variant menys nostàlgica de la neopsicodèlia, sobrenomenada "scallydelia", es va desenvolupar a finals dels anys 80 entre els grups de rock alternatiu de l'escena Madchester, com The Stone Roses, Inspiral Carpets i The Farm.[9] Entre els altres grups del rock alternatiu que també van aprofundir en el terreny de la neopsicodèlia hi ha The Bevis Frond, Spacemen 3, Mercury Rev i The Flaming Lips.[1] A finals dels 80 va néixer el shoegazing, el qual, entre altres influències, es va inspirar en la música psicodèlica dels anys 60.[10] El crític Simon Reynolds es va referir a aquest moviment com una erupció "borrosa" de grups neopsicodèlics.[10] A través de potents murs de so, on els instruments individuals i fins i tot les veus eren sovint indistingibles, van seguir la iniciativa del noise pop i el dream pop grups com My Bloody Valentine (sovint considerats com el primer grup a sorgir de l'escena shoegazing),[11] The Jesus and Mary Chain i Cocteau Twins.[12] Dels anys 90 fins a l'actualitat En els anys 90, el col·lectiu Elephant 6, amb grups com The Apples in Stereo, The Olivia Tremor Control, Neutral Milk Hotel, Elf Power i of Montreal, va produir rock i folk eclèctic i psicodèlic.[13] Altres grups que a partir dels anys 90 van contribuir a la música psicodèlica van ser The Brian Jonestown Massacre, Porno for Pyros, Super Furry Animals[1] i The Dandy Warhols. A principis dels anys 90 també va emergir l'stoner rock, combinant elements del rock psicodèlic, blues rock i doom metal. L'stoner rock utilitzava tempos lents-a-mitjans, amb el protagonisme de guitarres d'afinació greu amb un so baix contundent,[14] veus melòdiques i producció "retro",[15] amb Kyuss[16] i Sleep[17] com a grups pioners. Al Regne Unit, l'escena Madchester va influenciar el so inicial dels grups de britpop dels anys 90, com Blur.[18] The Verve va barrejar la psicodèlia dels anys 60 amb l'estètica shoegazing.[19] Oasis també va utilitzar el pop i rock psicodèlics dels anys 60, especialment en l'àlbum Standing on the Shoulder of Giants de l'any 2000.[20] En la immediata era post-britpop, Kula Shaker va incorporar els sons de guitarra arremolinats i d'alta presència provinents de la psicodèlia de finals dels anys 60, amb el misticisme i l'espiritualitat de l'Índia.[21] En el nou mil·lenni, la música neopsicodèlica ha continuat amb bandes que emulen directament la sonoritat dels anys 60 com Tame Impala,[22] Pond,[23] Crystal Antlers[24] i The Essex Green,[25] mentre que grups com Animal Collective han aplicat un enfocament experimental que combina gèneres dels anys 60 i d'actuals.[26] Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
