Neoconfucianisme

El neoconfucianisme o daoxuejia (en xinès: 道學, en pinyin: dàoxué, '[escola de] l'estudi del Tao') designa un corrent del pensament xinès que es va desenvolupar principalment durant la dinastia Song (960-1279) i que encara continua vigent avui dia. Més tard se l'anomenà igualment Sòng-Míng lǐxué (en xinès 宋明理學, que vol dir 'idealisme racionalista de les dinasties Song-Ming').

Aquest corrent va ser essencialment una resposta dels confucianistes al domini creixent del daoisme i del budisme. Filòsofs com Zhu Xi reconeixien que el pensament confucià no incloïa cap veritable sistema metafísic i el varen crear. Nombroses visions coexistien al si de la comunitat neoconfucianista, però un sistema global va acabar emergint, assemblant-se a la vegada al budisme i al daoisme. El neoconfucianisme ensenya que un principi universal presideix totes les coses de l'univers i afirma que el seu coneixement uneix l'ésser humà amb l'univers i el guia en les seves relacions personals, socials i polítiques.

A banda de la Xina, on va dominar fins a inicis del segle xx, aquest corrent ha influït de manera molt important tot el pensament de l'Àsia oriental, especialment a Corea, al Japó i al Vietnam.

Escoles neoconfucianes

Corrents fundacionals

Encara que el neoconfucianisme s'iniciï realment sota els Song per convertir-se en un corrent important gràcies a Zhu Xi, els seus filòsofs citen de vegades com a precursors dues personalitats de la dinastia Tang, Han Yu (768-824) i Li Ao (772-841).

Branques principals (s. XII)

• Escola dels principis formals (Lixue) (en xinès 理學, pinyin Lǐxué) va ser una de les dues escoles principals del neoconfucianisme que van prendre forma a partir del segle xii. Iniciada per Cheng Yi, defensava la idea que el txi (energia, matèria) i el li (principi formal) es combinen per a donar forma a totes les coses, inclosa la ment i les relacions socials. Aquesta la unitat de tot, inclòs el món social i la vida pública, permetrien trobar el camí d'il·luminació de l'individu sense deixar de participar en aquests dos darrers àmbits. Això els diferenciava de les concepcions taoistes i budistes, que també predicaven la unitat de tot però veien en el món social i la vida pública impediments per a aquesta il·luminació individual.[1]
• Escola de la ment (Xinxue) va ser un corrent idealista important del que Cheng Hao n'és considerat el fundador. Els principals representants van ser-ne Lu Jiuyuan i Wang Yangming.

Escoles tardanes

• Yangmingxue (vers 1500)
• Hanxue (vers 1700)
• Xin Lixue (1895)

Principals pensadors

Xinesos Shao Yong (1011–1077) Zhou Dunyi (1017–1073) Zhang Zai (1020–1077) Cheng Hao (1032–1085) Cheng Yi (1033–1107) Zhu Xi (1130–1200) Lu Jiuyuan (1139–1193) Ye Shi (1150–1223) Wang Yangming (1472–1529) Dai Zhen (1724-1777) Kang Youwei (1858–1927)

Japonesos Fujiwara Seika (1561–1619) Hayashi Razan (1583–1657) Toju Nakae (1608–1648) Yamazaki Ansai (1619–1682) Kumazawa Banzan (1619–1691) Yamaga Sokō (1622–1685) Itō Jinsai (1627–1705) Kaibara Ekken (1630–1714) Arai Hakuseki (1657–1725) Ogyū Sorai (1666–1728) Nakai Chikuzan (1730–1804) Ōshio Heihachirō (1793–1837)

Coreans An Hyang (1243–1306) Yi Saek (1328–1396) Jeong Mong-ju (1337-1392) Jeong Dojeon (1342-1398) Gil Jae (1353-1419) Jeong Inji (1396–1478) Kim Jong-jik (1431-1492) Jo Gwang-jo (1482-1519) Yi Hwang o Toegye (1501–1570) Jo Sik (1501–1572) Yi I o Yulgok (1536–1584) Seong Hon (1535–1598) Song Si-yeol (1607–1689)

Vietnamites Tự Đức (1829–1883) Nguyễn Khuyến (1835-1909) Phan Dinh Phung (1847–1896)

Bibliografia

• Yi Hwang, Etudes de la sagesse en dix diagramme, trad. i presentat per Tcho Hye-young amb el concurs de Jean Golfin. París, Éditions du Cerf, 2005.
• Sasoon Yun, trad. Michael C. Kalton, Critical Issues in Neo-Confucian Thought: The Philosophy of Yi T'Oegye, Korea Univ Press, 1992.

Enllaços externs

• Escritos de la escuela ortodoxa (castellà) (xinès).

Referències

1. Séan Golden, Apunts, introducció al pensament xinès, UAB