|
Miquel Biada i Bunyol
 Miquel Biada i Bunyol (Mataró, 1789 – Mataró, 1848) fou un armador i empresari català, un dels principals responsables de la construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Mataró.[1] Esdevingut un pròsper indià que retornà a Catalunya després d'haver fet "les Amèriques" a Veneçuela i a Cuba, no només va comprometre el seu capital en l'empresa, sinó que també va aconseguir guanyar-se la confiança d'altres inversors per tirar endavant la línia. Primers anysNascut en el si d'una família nombrosa a Mataró l'any 1789, era fill d'un mestre de cases d'aquella ciutat. A la seva joventut visqué els terribles moments d'atac i destrucció de la ciutat per part dels francesos a la primavera del 1808. En aquest ambient d'hostilitats, marxà cap a Amèrica, on des de feia molt pocs anys els catalans tenien permís de comerciar-hi, gràcies al decret de lliure comerç de Carles III, del 1778. El somni americàVeneçuelaS'establí a la ciutat de Maracaibo, on va mercadejar amb el seu vaixell entre els ports antillans i amb la península, especialment cacau.
Però aviat es trobà immers en la guerra de la Independència de Veneçuela. Maracaibo es va mantenir espanyola i Biada va rebre diferents missions, especialment de transport, al servei de l'exèrcit espanyol. CubaDesprés d'una altra estada a Mataró, s'establí amb la seva dona i fills - primers anys de la dècada de 1820 - a la ciutat de l'Havana. A Cuba, Biada va refer els seus negocis gràcies al comerç de productes agrícoles, especialment tabac: es va dedicar -tal com diu en el seu llibre de comptes- al transport de mercaderies i al negoci de crèdit. No consta en cap prova documental que tingués negocis en quant al comerç d'esclaus, ni d'origen colonial ni d'origen africà,[2] però va defensar el sistema colonial basat en l'explotació de la ma d'obra esclava en la comissió de comerç de la Junta de Comerç de Barcelona.[3] Retorn a Catalunya: el Projecte En arribar a Barcelona, Biada explicà el seu projecte per tal de captar l'interès de futurs accionistes, però ho feu sense èxit per manca de comprensió, en un moment en què la revolució industrial encara no havia arribat a Catalunya. Llavors acudí a Londres, on amb la mediació de Josep Maria Roca aconseguí atraure el capital anglès, que finançà el cinquanta per cent de l'empresa amb la condició que la resta d'accions fossin de capital català. Fets els tràmits per aconseguir la concessió del ferrocarril per part de la Real Audiència, i amb el suport del capital anglès, va atraure finalment la inversió catalana. Fou conscient que es tractava d'una empresa molt innovadora i que havia de posar tota la seva decisió i empenta per dur-la a terme. El projecte global es va pressupostar en 950.000 milions de duros de l'època, i la tecnologia i la majoria de materials emprats, així com una part important del finançament, van ser anglesos. La concessió atorgada pel govern a la Gran Compañia Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa havia declarat que l'empresa era d'utilitat pública, de manera que podia fer ús de la llei espanyola d'expropiació forçosa de l'any 1836. Malgrat això, la negociació de les indemnitzacions amb els 170 propietaris afectats van ser llargues i difícils. Una ferma voluntat contra les adversitats Des d'abans que s'iniciés, i especialment durant la construcció, l'obra comptà amb molts detractors i enemics del ferrocarril, que fins i tot van emprendre accions vandàliques destruint a la nit allò que s'havia construït de dia. Però sobretot van ser greus problemes financers els que van amenaçar el projecte.  Mesos més tard, quan el temor s'apoderà dels accionistes per la baixada del valor de les accions, i van convocar una Junta demanant mesures extraordinàries, altra vegada Biada infongué confiança en l'accionariat. El convincent discurs de Miquel Biada va transcendir de tal manera a l'opinió pública, que des de llavors el ferrocarril va comptar amb l'incondicional fervor popular, de manera que les crítiques quedaren reduïdes a petits nuclis reticents. En aquells moments les obres ja estaven força avançades: s'havia construït gran part dels 44 ponts de la línia, així com quasi tots els terraplens i canalitzacions d'aigües, i estava molt avançat el túnel de Montgat. També estaven iniciades les obres de bona part de les estacions. Fou en aquests últims mesos de l'any 1847 que Biada va emmalaltir, segurament a causa de l'extenuant activitat que havia desplegat. Onofre Viada, el seu nebot, va ocupar el seu càrrec en la Direcció. Finalment el 28 d'octubre de 1848 s'inaugurà el primer ferrocarril de la península Ibèrica. Miquel Biada havia mort tan sols uns mesos abans, víctima d'una pneumònia que li sobrevingué pel fet d'haver de vigilar a les fredes nits la línia en construcció, mirant d'evitar així les proliferacions de sabotatges. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[4] Un institut duu el seu nom en honor seu. Llegat
,_Capgrossos_de_Matar%C3%B3,_en_Biada.jpg)
Referències
Enllaços externs |
||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
