Mestre dels oficis

Antiga Roma: Regne romà  · República Romana  · Imperi  · Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident Imperi d'Orient

Organització social:

Dret romà Assemblees romanes Senat romà Tribus romanes Gens Cursus honorum Ciutadania romana Patricis Equites Plebeus Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol Pretor Tribú de la plebs Censor Pontifex Maximus Qüestor Prefecte de la ciutat Edil Prefecte Procònsol Propretor Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador Mestre de la cavalleria Tribú consular Legat Triumvir Decemvir Vigintisexvir Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà Rei de Roma August Cèsar Imperator Princeps senatus Tetrarquia Tetrarca Magister officiorum Mestre dels soldats Governador Dux Lictor Vicari Tribú militar

El mestre dels oficis[1] (magister officiorum) era un alt funcionari de la cort imperial romana que tenia el control i vigilància de totes les audiències amb l'emperador i també incloïa a la seva jurisdicció els funcionaris civils i militars.[2][3] Salvant molt les distàncies, era comparable amb el càrrec de Ministre de l'Interior.

Baix Imperi

El càrrec va ser creat per Constantí I el Gran cap a l'any 320, i el va situar en una posició clau dins del consell de l'emperador i com a cap de les tasques administratives. Substituïa les funcions del prefecte del pretori com a comandant de la nova guàrdia imperial, l'Escola palatina, i al capdavant de les fàbriques d'armes. El Mestre dels oficis controlava l'administració imperial a través d'un cos d'agents in rebus, encarregats de la correspondència i les ordres oficials, i que supervisaven les províncies, investigant els governants locals, fins al punt que se'ls anomenava curiosi (curiosos). Una altra de les seves funcions era rebre els ambaixadors i també supervisar les recepcions i cerimònies oficials a la cort. Tenia autoritat per imposar disciplina al personal del cubiculum, les persones al servei de l'emperador.

Pere Patrici el Mestre, que va ocupar el càrrec amb Justinià I durant vint-i-sis anys (539-565), va escriure una història sobre les funcions i el desenvolupament d'aquest càrrec des del temps de Constantí fina a la seva època, de la qual se'n conserva un extracte a De ceremoniis el llibre recopilat per Constantí VII. El càrrec es va mantenir després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, a Itàlia on Teodoric el Gran va conservar els títols. Per exemple, va nomenar Cassiodor, magister militum del 523 al 527.[4]

Imperi Romà d'Orient

El càrrec va continuar existint a l'Imperi Romà d'Orient amb una funció burocràtica, però va perdre la majoria dels seus poders administratius a finals del segle vii o viii, que van passar principalment als logotetes postals, i es va convertir en una dignitat, la de magistros (μάγιστρος, en femení magistrissa μαγίστρισσα). El títol es va mantenir almenys fins al regnat de Lleó VI el Filòsof (r. 886-912), ja que el seu padrastre, Estilià Zaützes, és anomenat «mestre dels oficis divins» (μάγιστρος τῶν θείων ὀφφικίων).[5]

Fins a Miquel III l'Embriac (r. 842-867), sembla que només hi havia dos mestres dels oficis, el més important dels quals s'anomenava prototomagistros (πρωτομάγιστρος, "primer mestre"), i era un dels principals ministres de l'imperi, sense cap atribució específica i president del Senat. Tanmateix, a partir de Miquel III, el títol es va conferir a diverses persones, convertint-se en realitat en una dignitat àulica, la més alta de la jerarquia de la cort fins a la introducció del pròedre a mitjan segle x.[6] El Cletorològion de Filoteu (899) suggereix un màxim de dotze mestres, però sota Nicèfor II (r. 963-969), l'historiador i bisbe Liutprand de Cremona informa de la presència de vint-i-quatre persones que ocupaven aquest càrrec. El títol va perdre cada cop més importància. Al final dels segles x i xi, sovint es combinava amb el de vestes. Probablement va desaparèixer a mitjan segle xii.[7]

Referències

1. De Libera, A. La filosofia medieval (en anglès). Universitat de València, 2007, p. 207. ISBN 978-84-370-6559-5. 
2. Derecho: revista de legislación, jurisprudencia y tribunales. Imprenta Sociedad Literaria y Tipografica, 1844, p. 403–. 
3. Christopher KELLY; Christopher Kelly RULING THE LATER ROMAN EMPIRE P. Harvard University Press, 30 juny 2009, p. 208–. ISBN 978-0-674-03945-2. 
4. Musset, Lucien. Les invasions: les vagues germaniques. París: P.U.F., 1994, p. 96-97. ISBN 9782130467151. 
5. Tougher, Shaun. The reign of Leo VI : (886-912): politics and people. Leiden: Brill, 1997, p. 99. ISBN 9789004108110. 
6. Bury, J.B.. The imperial administrative system in the ninth century: with a revised text of the Kletorologion of Philotheos. Londres: Pub. for the British academy by H. Frowde, 1911, p. 29-33. 
7. Kajdan, Aleksandr P. (ed.). The Oxford Dictionary of Byzantium. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 1991, p. 1267, 2162. ISBN 9780195046526. 

Vegeu també

• Adrià (prefecte)