|
Menta pebrera
La menta pebrera[1] (Mentha x piperita, del grec Mintha, nimfa transformada en planta per Persèfone i piperita, semblant al pebre) és una planta herbàcia de la família de les lamiàcies.[2] D'origen anglès, es troba distribuïda pel sud d'Europa i Àfrica del Nord. És un triple híbrid de la Mentha aquatica i la Mentha spicata (= Mentha longifolia x Mentha rotundifolia). Per la seva riquesa en components aromàtics es cultiva artificialment des del segle xvii, quan per la primera vegada es va obtenir de manera controlada a Anglaterra. Dintre d'Europa, al centre i a Anglaterra es cultiva la forma piperita o vulgaris, que presenta tiges vermelloses, obscures i fulles de color verd obscur. Mentre que a França es cultiva la variant pallescens o officinalis, que també es pot anomenar menta blanca i que forneix un oli essencial de millor qualitat. En els Països Catalans es cultiva a les comarques pirinenques. Popularment també es coneix com a menta de faves, herba-sana (de) pebre, herba-sana anglesa i herba de Santa Maria. Altres noms populars són: alfàbrega de pastor, herba de lavanda, herba sana romana, herba sana tarongina, herba sana vera, menta, menta americana, menta anglesa, menta canyella, menta cultivada, menta d'anís, menta de caramel, menta de fer licor, menta de fer sopes, menta dels moros, menta forta, menta francesa, menta sopera, menta xocolatera, palpalei i sàndal.[3] EcologiaCreix en climes temperats fins a 1500 metres d'altitud (en augmentar l'altitud disminueix el rendiment en oli essencial). Necessita unes bones provisions d'aigua (resisteix malament la sequera), sòls fèrtils i ben drenats, i no tolera l'excés de llum solar. Sorgeix espontàniament a les vores dels camins, a les pastures muntanyoses, als prats, a les fondalades i als cursos d'aigua. Sobreviu a gelades de fins a 15 °C sota zero. Es desenvolupa en una gran varietat de sòls de pH pròxim al neutre (6,6 - 7,5). És una planta sensible a la salinitat. La menta és molt exigent en adobs. L'època de floració és entre juny i setembre. Es propaga amb facilitat per esqueixos obtinguts de dividir les branques joves a la primavera, per la divisió dels rizomes durant el període de descans vegetatiu, o per estolons. DescripcióCamèfit aromàtic en forma d'herbàcia perenne, glabre i d'una altura de 50 a 90 cm. La rel és la tija subterrània o rizoma, amb brots per sota i damunt del sòl, que origina tiges quadrangulars, erectes, amb taques vermelloses o púrpures i molt ramificades a la part superior. Presenta un rizoma progressiu, del que en surten estolons (òrgans reproductius). Les fulles són herbàcies, simples, peciolades, de forma ovada a lanceolada, acuminades, amb base asimètrica, de vores serrades, i amb un àpex agut. Apareixen unides a la tija per un pecíol curt i amb disposició oposada. A més a més, fan entre 4 i 9 cm de llarg i 1,5 i 4 cm d'ample, tenen una nervadura pennada i oposades. A les fulles trobem unes rugositats força marcades. En l'anvers de la fulla, es veuen uns punts grocs brillants, que corresponen a tricomes secretors. Apareixen tricomes tectors uniseriats i pluriseriats, i dos tipus de tricomes glandulars. Aquests pèls són de peu unicel·lular, però es diferencien en els seus caps, que poden ser unicel·lulars i petits o pluricel·lulars. En les cutícules d'aquests pèls glandulars, es poden observar cristalls de mentol. Absència de cristalls d'oxalat càlcic. Les inflorescències són espigues terminals còniques formades per nombrosos verticils apinyats i entre els quals, hi ha dues bràctees, que són com les fulles però molt més petites. Les flors són molt petites, de color violeta, de 6 a 8 mm de llarg, hermafrodites i amb una simetria actinomorfa. El calze està format per 5 sèpals fusionats i la corol·la de color rosa-lila està formada per 5 pètals, també fusionats. L'androceu reuneix quatre estams iguals, molt llargs que surten per sobre de la corol·la, adherits al seu tub, i el gineceu està format per dos carpels fusionats, ovari súper i amb un estil simple que sobrepassa els estams i estigma amb l'àpex bífid. Fruit en tetraqueni, sense llavors o amb llavors estèrils. Essent estèril, es reprodueix quasi exclusivament per propagació vegetativa a partir de rizomes subterranis, de manera molt agressiva. La part utilitzable de la planta o droga són les fulles, a vegades la summitat aèria sencera, i les flors. Molt freqüentment se n'ha utilitzat l'oli essencial tal qual. Composició química
Segons la R.F.E.: la droga, seca i tallada, ha de contenir almenys un 0,9% d'oli essencial (sencera, no menys 1,2%) Usos medicinalsUsos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:
 Usos tradicionals:
Tradicionalment es recomana una infusió de menta per tot problema digestiu on predominin els dolors espasmòdics, gasos o per dispèpsies; també per nàusees i vòmits i en casos d'insomni. S'utilitza per alleujar els mals de cap amb l'aplicació externa d'unes gotes de l'oli essencial sobre la templa, el front i el coll. Accions farmacològiques
ToxicitatNo es considera una planta tòxica, ja que els seus extractes administrats per via oral de forma general són ben tolerats. Degut al seu lleuger efecte excitant, en persones sensibles al mentol pot provocar insomni i irritabilitat nerviosa i a molt altes dosis de mentol pot provocar efectes narcòtics, estupefaents i en menor proporció irritabilitat dèrmica, hipersensibilitat i dermatitis. La inhalació de l'essència pot causar espasmes de laringe i dels bronquis sobretot en nens, pel que es desaconsella l'ús d'ungüents mentolats i preparats nasals de base a mentol. L'excessiva inhalació de productes mentolats pot provocar nàusees, anorèxia, taquicàrdia, atàxia i altres trastorns neurològics. Les formes no encapsulades de dosificació de l'oli essencial poden ocasionar pirosi en persones amb reflux gastroesofàgic. Els pacients amb aclorhídria només poden prendre l'oli essencial en comprimits entèrics. Excepcionalment, l'oli essencial pot originar dermatitis de contacte. Contraindicacions / Advertències
Interaccions
Alimentació i altres usosLa menta es fa servir com a condiment d'amanides, sopes, carns; un exemple és la coneguda salsa de menta anglesa que van introduir els romans com un acompanyant del xai i també com a salsa o condiment s'utilitza a la cuina índia i la de l'Orient Mitjà. El seu sabor es troba en gelats, confiteria, xiclets i caramels i es barreja amb altres espècies per fer infusions, xarops i licors, com és el cas del popular te marroquí, que es fa amb té verd xinès i menta. Els seus olis essencials s'utilitzen en pastes dentífriques, elixirs bucals i cremes de massatge. La menta piperita també està en alguns xampús i sabons, que perfumen els cabells a menta i donen una sensació de frescor a la pell. Galeria d'imatges
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=icon}
Portal di Ensiklopedia Dunia
