Lotte Lenya
Lotte Lenya (o Lotte Lenja), nascuda Karoline Wilhelmine Charlotte Blamauer (Viena, Imperi Austrohongarès, 18 d'octubre de 1898 − Nova York, Estats Units, 27 de novembre de 1981), va ser una actriu i cantant austríaca nacionalitzada estatunidenca,[1] nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària i al Globus d'Or en la mateixa categoria per La primavera romana de la senyora Stone[2] Stone. Va ser una de les figures més importants del Berlín de preguerra i, en el seu exili nord-americà, de l'espectacle nord-americà. Va ser la musa inspiradora del compositor Kurt Weill, el seu marit, que la va definir així: és pèssima mestressa de casa però excel·lent actriu, no sap llegir música, però quan canta, el públic l'escolta com si estigués sentint Enrico Caruso. EuropaVa treballar com a ballarina i actriu a Zúric i es mudà després a l'efervescent Berlín de la República de Weimar, llavors un dels centres culturals més dinàmics d'Europa. Va contreure matrimoni amb el compositor Kurt Weill el 1926 i va començar a participar en els drames musicals del seu espòs i del seu col·laborador Bertolt Brecht, com Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny de 1926 i L'òpera dels tres rals, de 1928. Lenya va ser la musa de Weill i conformaren un duo llegendari. La parella va fugir de l'Alemanya nazi cap a París, on ella va cantar en Els set pecats capitals (Die sieben Todsünden) el 1933. AmèricaEs van establir a la ciutat de Nova York el 1935 i Lenya va fer el seu debut en Der Weg der Verheißung de 1937. Després de la mort de Weill, participa en la reestrena de L'òpera dels tres rals, i actua després en Brecht on Brecht de 1962, Mare Coratge (Mutter Courage und ihre Kinde) de 1965 i com a Fraulein Schneider en l'original Cabaret de 1962, així com en diversos films com Des de Rússia amb amor (en què va ser premiada).[3] SíntesiLes seves versions de les cançons de Weill són considerades definitives; Lenya era una cantant intuïtiva, posseïa un timbre de veu molt particular, i tot i que desafinada, el seu particular fraseig i intenció la van convertir en una espècie d'Édith Piaf alemanya. Lenya va immortalitzar cançons com Mack the Knife, Alabama Song, Surabaya Johnny i d'altres. Continua sent el símbol berlinès per excel·lència i el referent per a cantants de l'època com Greta Keller, Gisela May, Hildegard Knef i Marlene Dietrich. El seu estil ha estat imitat per cantants d'avui com Ute Lemper i la soprano Teresa Stratas, que va gravar les últimes cançons inèdites de Weill a petició de Lenya. Discografia de referència
Filmografia
Premis i nominacionsNominacions
Referències
Bibliografia
|
Portal di Ensiklopedia Dunia