Llengua de signes espanyola (LSE) és la llengua gestual, o llengua de signes, que utilitzen principalment els sords espanyols i persones que viuen o es relacionen amb ells. Tot i que no hi ha estadístiques plenament fiables, es calcula que compta amb més de 100000 usuaris signants, per als quals un 20 o 30% és la seva segona llengua. Està reconeguda legalment des 2007.[1][2]
Des d'un punt de vista estrictament lingüístic, la LSE es refereix a una varietat de llengua de signes emprada en una extensa àrea central-interior de la península Ibèrica, tenint com a epicentre cultural i lingüístic la ciutat de Madrid, amb modalitats pròpies en algunes àrees radicades a Astúries, Aragó, Múrcia, àrees d'Andalusia Occidental (Sevilla, per exemple) i al voltant de la província de Burgos.[2]
Actualment, a Espanya, segons la Confederación Estatal de Personas Sordas (CNLSE), només són reconegudes dues llengües de signes: la llengua de signes espanyola i la llengua de signes catalana.[3]
↑ 2,02,1Gasón, Antonio; Storch de Gracia y Asensio, José Gabriel «[https://outlook.live.com/mail/inbox Historia de las Lenguas de Señas (III): La Edad Contemporánea (I) Rodríguez Pereira, L'Epée y Hervás y Panduro. El establecimiento de la educación de los sordos en España y en Europa / La Edad Contemporánea (II) El siglo XIX: La Edad de Oro de la educación de los sordos y ciegos. El Congreso
de Milán de 1880. El siglo XX: ¿Oralismo, gestualismo o bilingüismo?.]». Universidad Complutense de Madrid. Curso de verano sobre “Actualización de conocimientos lingüísticos y culturales de la lengua de señas española” San Lorenzo de El Escorial, 18 a 22 de agosto del 2003, pàg. 24-46 [Consulta: 16 febrer 2019].
