Finals del segle xix. Basilio Beltrán (Antonio Casal) es pirra pel joc i per una cantant sobrenomenada "La Bella Medusa" (Manolita Morán). Davant el tapet verd se li apareix el fantasma de don Robinsón de Mántua (Félix de Pomés) que li indica els números guanyadors i li demana, a canvi, que protegeixi a la seva neboda Inés (Isabel de Pomés) dels greus perills que l'aguaiten.
En una de les seves exploracions arqueològiques don Robinsón va descobrir que en el subsòl de Madrid hi ha una ciutadella subterrània on es van amagar els jueus que no van voler abandonar Espanya quan es va decretar la seva expulsió.[7] Ara aquest refugi està habitat per una banda de geperuts capitanejats pel doctor Sabatino (Guillermo Marín).
Per a l'elaboració del guió es van fer canvis superficials respecte a la trama de la novel·la original com l'eliminació de personatges, prenent l'essencial de l'element sobrenatural i fantasmal, i sense aprofundir en la màgia, entre altres motius, per a intentar eludir la censura de l'època.
«
És una pel·lícula singular dins de la seva filmografia perquè, en general, identifiquem a Neville amb els sainets costrumbristes. I aquesta és una pel·lícula que sí que s'inicia com un sainet costumista però de seguida es converteix en una pel·lícula d'aventures esotèriques, en una pel·lícula fantàstica, on el protagonista es troba amb morts, amb geperuts per onsevulla i finalment amb tota una ciutat subterrània construïda al centre de Madrid".
"Es tracta d'una pel·lícula inaudita al cinema espanyol, una cosa extemporània en la seva Història.(...) és una transició entre entre el cinema de terror i el de ciència-ficció i s'avança amb la seva vista posada més aviat en el passat.(...) es reflecteixen clarament l'empremta de l'expressionisme alemany, del cinema de terror dels anys trenta i dels models del cinema mut."
»
— Amador Martínez Morcillo (Los diplomáticos y el cine - 2015) [2]
