|
Juan Manuel de Prada Blanco
Juan Manuel Prada Blanco (Barakaldo, Biscaia; 8 de desembre de 1970),[1][2] és un escriptor, crític literari i articulista espanyol. BiografiaNascut a Barakaldo, va passar la infantesa i joventut a Zamora,[3][4] la terra d'origen dels seus pares, on aquests tornaren quan ell era nen. Va estudiar Dret a la Universitat de Salamanca, on es va llicenciar, però va tenir sempre una ferma vocació literària i mai ha exercit com a advocat. La seva primera obra rellevant va ser Coños (1994), un llibre de proses líriques concebut com un homenatge a Senos, de Gómez de la Serna, i que va ser saludat positivament per algunes figures de les lletres espanyoles com Francisco Umbral o Arturo Pérez-Reverte.[5] A l'any següent, De Prada va publicar El silencio del patinador, col·lecció de dotze relats breus coincidents en l'ús de la primera persona narrativa i en el cultiu d'una prosa barroca i cuidada, molt distant de la d'altres autors de la seva generació. L'últim dels relats d'aquest llibre, Gálvez, és el germen de la primera novel·la de De Prada, la monumental Las máscaras del héroe (1996), ambiciosa obra d'unes sis-centes pàgines que recrea la bohèmia espanyola des de començaments del segle XX fins a la guerra civil, amb dos personatges importants: el poeta Pedro Luis de Gálvez i el seu antagonista, el personatge imaginari, Fernando Navales. Per a l'escriptura d'aquesta novel·la, De Prada va recórrer a nombroses fonts literàries, entre elles La novela de un literato, de Rafael Cansinos Assens, i la Automoribundia de Ramón Gómez de la Serna. Desfila per les seves pàgines la nòmina gairebé completa dels escriptors espanyols del període anterior a la guerra civil. Amb ella Juan Manuel de Prada va obtenir gran acolliment crític a França: «Un nou Gran d'Espanya» (Frédéric Vitoux, Le Nouvel Observateur). La seva següent obra, La tempestad (1997), de trama detectivesca, va ser guardonada amb el Premi Planeta i ha estat traduïda a més de vint idiomes. Javier Marías s'ha lamentat d'alguna frase i cultisme (derelicte per exemple), casualment igual a alguna oració del seu aplaudit text Venecia, un interior,[6] que Prada hauria utilitzat en la novel·la.[7] En 1998, la prestigiosa revista The New Yorker el va seleccionar com un dels sis escriptors menors de trenta-cinc anys més importants d'Europa, al costat dels alemanys Marcel Beyer i Ingo Schulze, a la francesa Marie Darrieussecq, al britànic Lawrence Norfolk i al rus Víktor Pelevin.[8] En 2003 va publicar La vida invisible, considerada la més complexa de les seves novel·les, amb què va obtenir el Primavera de Novel·la i el Nacional de Narrativa. En 2007 publicà El séptimo velo (Premi Biblioteca Breve) En 2023 publica Raros como yo, en què ressenya, entre altres, autores catalanes que considera injustament oblidades com Carme Guasch, María Luz Morales, Maria Teresa Vernet, Elvira Augusta Lewi, Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, Llucieta Canyà, Anna Murià i Elisabeth Mulder. Premis i distincions
ObresNarració breu
Novel·la
Novel·la gràfica
Assaigs i articles periodístics
Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
