|
Immersió lingüísticaLa immersió lingüística és l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents. És un procés propi de les estades lingüístiques, sigui en colònies d'estiu o estudiant a l'estranger (programa Erasmus, any lingüístic, doble titulació europea…), i dels immigrants que van a viure a un nou país, on aprenen la llengua a la vida quotidiana encara que puguin tenir un complement de classes formals. També s'anomena immersió quan es posa en contacte l'aprenent durant moltes hores de la jornada amb la llengua que es vol dominar, encara que no estigui a la comunitat que la té com a llengua materna. Per exemple, a l'escola catalana la immersió lingüística s'ha esdevingut pel fet de convertir el català en llengua vehicular de l'ensenyament, de forma que la majoria de matèries s'imparteixen en aquest idioma. Aquesta immersió garanteix un coneixement suficient del català encara que els alumnes parlin altres idiomes fora de l'escola. HistòriaLa realitat social, distribució territorial i política de moltes de les llengües que es parlen al món i els creixents fluxos migratoris de la població palesen la necessitat que moltes persones, cada vegada en més quantitat, hagin de ser competents en diverses llengües per progressar. Aquesta realitat ha fet plantejar als estudiosos de la psicologia i de la pedagogia, des dels inicis del segle xx, la naturalesa i les possibilitats de l'educació bilingüe. Cal esmentar que, des dels segles xviii i xix, s'havia generalitzat en els grans estats l'ensenyament en la llengua oficial i, en molts casos, les minories lingüístiques es van ensenyar en aquesta llengua no pròpia, com en el cas del Català. Aquesta pràctica que han patit tants pobles del món no es pot considerar immersió, per la forma hostil i brusca de fer-ho, però sí que s'ha d'anomenar submersió, atès que, implícitament o explícitament, se cercava el reemplaçament d'una llengua per l'altre. Convé distingir entre el bilingüisme additiu, que incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, i el bilingüisme substractiu, en el qual s'adquireix la llengua nova de manera precoç en detriment de la llengua familiar que es menysté.[1][2][3] Els primers estudis presentats en congressos i fòrums internacionals que van tractar sobre l'educació bilingüe, la Conferència Internacional de Bilingüisme, celebrada a Luxemburg el 1928, i les resolucions de la UNESCO del 1951, a París, van oferir una perspectiva negativa de l'educació bilingüe.[1] Al voltant dels anys seixanta del segle XX es va produir un important canvi d'opinió entre els experts sobre l'aprenentatge de les llengües i la consideració del bilingüisme, motivats per l'aparició d'estudis empírics que demostraven que el bilingüisme no tenia efectes desfavorables sobre el desenvolupament intel·lectual i que l'ensenyament en una llengua diferent de la primera de l'alumne podia donar millors resultats que l'ensenyament tradicional en la primera. Els primers estudis en aquest sentit són de Lambert (1962) i de Balkan (1970), la iniciativa, però, amb més repercussió va ser l'experiència de l'escola Saint Lambert, al Quebec, que va donar nom a la immersió.[1] La primera experiència d'immersió s'inicià al Canadà el 1965 a l'escola Saint Lambert. El 1963, els pares d'aquesta escola estaven preocupats per la constatació que els seus fills i filles, en acabar l'escola, tenien greus llacunes de francès que els impedien comunicar-se amb eficàcia en aquesta llengua fora de l'escola, i consideraven que aquest fet els comportava un greu impediment de cara a trobar feina o respondre a les demandes socials del Quebec. Dos anys després, el setembre de 1965, es realitzà en aquesta escola la primera classe experimental d'immersió al francès: consistia a escolaritzar nens i nenes de llengua familiar anglesa (llengua majoritària) en una segona llengua, el francès, de manera que durant els tres primers cursos l'única llengua d'instrucció de l'escola fos la segona llengua per als seus alumnes. Posteriorment, en cursos successius, s'introduïa l'anglès, primerament com a assignatura i, gradualment s'anava augmentant la presència d'aquesta llengua en el currículum escolar fins a arribar a assolir el 60% del curriculum. És a dir, els alumnes escolaritzats tenien com a llengua vehicular de continguts a l'escola una llengua diferent de la llengua que empraven habitualment per relacionar-se a casa amb els seus familiars.[2] Els bons resultats aconseguits en l'avaluació del programa, palesaren que s'havien assolit els objectius que s'havien marcat i demostraren, en definitiva, que l'ensenyament des de l'inici de l'escolaritat en una segona llengua no representava cap impediment per a aquests alumnes en relació al seu èxit acadèmic.[2] ObjectiusL'objectiu primordial de la immersió lingüística és sempre intensificar l'aprenentatge lingüístic i aconseguir, en el menys temps possible, el màxim coneixement i capacitat comunicativa en la llengua apresa. Es tracta, doncs, d'un conjunt d'estratègies d'aprenentatge aplicades intensivament per facilitar als alumnes l'adquisició d'una segona o tercera llengua. La immersió en els darrers anys s'ha anat aplicant per obtenir altres objectius complementaris a aquest, que es poden agrupar en tres blocs:
CaracterístiquesEls programes d'immersió lingüística es caracteritzen per:[2]
Models d'immersióExisteix una diversitat de programes d'immersió lingüística que depèn de la situació sociolingüística de cada lloc i dels objectius que es volen aconseguir. En estats que han estat molt de temps monolingües, amb una llengua oficial o de facto, no s'ha posat en qüestió l'hegemonia de la llengua dominant. Es pot percebre el concepte de drets lingüístics com a regressiu, ja que és vist com a foment de la persistència de diferències ètniques, o d'illes lingüístiques, portant a conflictes o a lleialtats dividides. Per altra banda, en una democràcia deliberativa es pot posar en qüestió si és legítim que l'estat insisteixi que tots els alumnes siguin escolaritzats únicament en la llengua dominant. En contextos multilingües es pot prioritzar un bilingüisme actiu o additiu.[4] Models segons l'objectiuTípicament, la immersió és un programa educatiu que persegueix l'enriquiment lingüístic mitjançant l'ús d'una segona llengua com a llengua vehicular de l'ensenyament amb l'objectiu d'arribar a dominar ambdues llengües. Altres programes d'immersió s'anomenen de manteniment, ja que l'objectiu limitat és la pervivència en situacions socials o familiars adverses. Pot donar-se en casos on hi ha hagut un trencament de transmissió lingüística familiar i s'intenta que els nets recuperin com a segona llengua aquella dels avis.[4] S'anomena submersió al programa d'immersió que té un objectiu contrari: una transició cap a l'assimilació de llengües minoritàries mitjançant l'ús monolingüe de la llengua majoritària amb cap o poc ús de la primera llengua dels alumnes. Un programa de transició és una submersió progressiva amb l'objectiu que els alumnes puguin incorporar-se a l'ensenyament en la llengua dominant. És un programa típic per a poblacions immigrants.[4] Models segons el grau d'immersióUna immersió total suposa utilitzar la segona llengua en tot el currículum i no introduir la llengua dominant fins que no s'hagi assolit un cert nivell de la segona amb l'objectiu d'arribar a un alt nivell de domini d'ambdues.[4] Una immersió parcial es produeix quan s'utilitza la segona llengua en part del currículum, típicament en àrees relacionades amb la cultura i la història. Aquest és un programa aplicable en llengües minoritzades on hi ha relativament pocs parlants actius i no és realista implementar un programa d'immersió total. Rarament s'aconsegueix un bilingüisme estable, ja que la segona llengua té un paper secundari i no s'arriba al nivell de comunicació de la llengua dominant.[5] Una immersió bilingüe suposa utilitzar com a mínim el 50% de la segona llengua en el currículum escolar. L'objectiu és el mateix que una immersió total: arribar pràcticament a un bilingüisme.[4] Una immersió doble introdueix dues llengües no natives des de l'inici de l'escolaritat. Per exemple, en les escoles jueves de Mont-real, amb majoria d'alumnes anglòfons, es fa immersió en francès i hebreu al 50% del temps d'instrucció i, posteriorment, en els darrers graus s'hi introdueix l'anglès. A l'Índia es fa immersió en anglès i hindi en poblacions de parlants natius d'altres llengües.[6] Una immersió dual integra un nombre equivalent d'alumnes parlants de dues llengües i la instrucció curricular es fa tant en la llengua dominant com en la minoritària. L'objectiu és facilitar l'intercanvi entre dues comunitats lingüístiques. Un exemple són els programes dels Estats Units amb immersió en anglès i castellà en classes que integren alumnes angloparlants i hispanoparlants.[6] Models segons l'edatQuan es parla de programes d'immersió, habitualment se sol fer referència al programa d'immersió total primerenca, el més estès i conegut arreu. Però hi ha altres tipus d'immersió, convé posar en relleu que dintre de cada modalitat hi ha molta variabilitat en els programes i com s'apliquen i difícilment trobem dos programes d'immersió idèntics.
Immersió lingüística en catalàPel que fa a les experiències en l'àmbit lingüístic català, l'extensió de l'aplicació escolar de la immersió afecta pràcticament tots els territoris: el Principat, el País Valencià, les Illes, l'Alguer i la Catalunya Nord. Tots ells amb experiències de diversa extensió i durada i alguns amb resultats altament consolidats, malgrat les condicions socioculturals i administratives en què s'han desenvolupat i que no són, en absolut, les que hi ha hagut en el Principat.[1] El model català del Programa d'immersió, desenvolupat a les escoles del Principat a partir dels anys vuitanta, ha esdevingut un referent internacional de l'ensenyament de les llengües aplicant aquesta metodologia d'aprenentatge,[7] tant per la quantitat d'alumnes implicats com per la complexa estructura de suport legal i tècnic amb què el va dotar el Govern de la Generalitat des dels seus inicis, i pels resultats que s'han obtingut i publicat.[1] CatalunyaA Catalunya, després de la prohibició del període franquista i restablerta certa autonomia política, s'iniciaren tot un seguit de canvis i accions per promoure la normalització del català. La introducció de la llengua catalana a l'escola era una acció prioritària per a incrementar l'ús social del català. Miquel Siguan va promoure la idea d'educar els alumnes en la llengua minoritzada, com a model més vàlid per garantir la seva normalització, idea recollida des de la direcció del Servei d'Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (SEDEC), dirigit per Joaquim Arenas, qui en dirigí la implantació.[8] Jurídicament el periple s'inicià amb el Reial Decret 2092/1978, que va fer obligatori, novament, l'estudi del català com a assignatura; però el gran impuls va venir amb l'aprovació de la Llei 7/1983 de normalització lingüística. Aprovada pel Parlament amb dos únics vots contraris, consagrava el català com a «llengua pròpia de Catalunya i també de l'ensenyament en tots els nivells educatius».[8] La primera aplicació del Programa d'Immersió Lingüística (PIL) es dugué a terme el curs 1983-84, a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, amb una població d'alumnes majoritàriament castellanoparlants. I el primer centre que va aplicar-ho fou l'Escola Rosselló-Pòrcel el 1983[9][10] gràcies a l'empenta d'unes quantes famílies que volien que els seus fills fossin educats en català.[11][12] Donats els bons resultats d'aquesta es confirmarà l'oportunitat d'estendre aquesta metodologia a altres escoles i indrets. El curs 1989-90 la immersió lingüística era present en més de 700 escoles (més de cinquanta-dos mil alumnes).[7] El model d'immersió lingüística catalana de la primera època presenta, des d'un principi, dues variables importants respecte a l'experiència canadenca:[7]
A partir del curs 1992-1993 l'escola en català es va convertir en el model d'ensenyament a tot Catalunya.[8] Així mateix cal fer esment que dins de Catalunya, el territori de l'Aran té un règim lingüístic particular basat en el reconeixement de l'occità, parlat en la seva varietat aranesa, com a llengua pròpia de la Vall i dotada d'un estatut d'oficialitat. Aquest territori presenta un model lingüístic educatiu propi: l'obligatorietat de l'ensenyament de i en aranès a l'Aran que, si bé es recollia en els Decrets i Ordres de la primera normativa lingüística educativa de Catalunya (de 1983), s'incorporà en els currículums dels centres educatiu l'any 1990.[13] L'aranès actualment es configura com la llengua base d'aprenentatge (llengua vehicular) dels escolars de 3 a 7 anys (ensenyament infantil i cicle inicial de l'educació primària), on s'apliquen mètodes d'immersió. A partir del cicle mitjà de primària, de 8 a 9 anys, la llengua vehicular es determina per a cadascuna de les diferents matèries escolars, amb incorporació progressiva del català, el castellà i el francès, al costat de l'aranès.[14] L'escola catalanaAmb motiu del debat de la Llei de normalització lingüística (1983) els diferents grups polítics, i els respectius responsables de la política educativa d'aquests, acordaren un model d'escola en què «L'alumnat no ha d'ésser separat en centres [...] diferents per raó de la seva llengua habitual».[15] Catalunya comptava, a finals dels anys 1970 i inicis dels 1980, amb el 38% de persones no nascudes al país, el percentatge s'elevava al 61% a la província de Barcelona, circumscripció territorial en la qual vivien el 75% de la població catalana, de la qual el 61% no parlava el català i on només el 15% el parlava, l'entenia i l'escrivia.[1] El repte era com fer possible que, al mateix temps que no se separava l'alumnat en centres o en classes diferents, es permetia que tothom aprengués fins a un nivell suficient la llengua del país. La implantació del model d'immersió requeria també un notable esforç pel col·lectiu docent, el qual en la seva gran majoria no havia après català ni en català al llarg de la seva escolaritat, al qual va respondre de manera exemplar.[15] El model d'escola a Catalunya, pel que fa al tractament de la llengua, és uniforme:[15][16]
País Valencià A diferència de Catalunya les autoritats educatives del País Valencià topen amb la realitat social: d'una banda, la pressió per mestres, famílies i organitzacions civils en favor de la normalització lingüística; i de l'altra, la resistència de nuclis importants contraris a la valencianització de l'educació. Així mateix l'existència d'una part del territori (un 10% aproximadament) que ha estat sempre castellanoparlant va fer que s'establís un model en què es distingeixen diversos tipus de centres i de programes a l'hora de tractar la llengua a l'escola:[15]
Illes BalearsA les Illes Balears els principis bàsics del model lingüístic de l'ensenyament no universitari es van formular per la Llei 3/1986, de 19 d'abril, de normalització lingüística de les Illes Balears (LNLIB), si bé la introducció definitiva de la llengua catalana en el sistema escolar de les Illes Balears fou retardada per la manca de transferència de les competències educatives, que no es produí fins a l'any 1994.[14] La Llei de normalització lingüística de les Illes Balears fixa entre els seus objectius ≪assegurar el coneixement i l'ús progressiu del català com a llengua vehicular en l'àmbit de l'ensenyament≫, i en l'article 22.1 determina que ≪el Govern de la Comunitat Autònoma, a fi de fer efectiu el dret a l'ensenyament en llengua catalana, ha d'establir els mitjans necessaris encaminats a fer realitat l'ús normal d'aquest idioma com a vehicle usual en l'àmbit de l'ensenyament en tots els centres docents≫, i l'apartat 3 estableix que ≪l'Administració ha de posar els mitjans necessaris per a garantir que els alumnes no seran separats en centres diferents per raons de llengua≫. Amb tot dit model és condicionat per un principi de ≪progressivitat≫ en la seva aplicació, que deixa un marge a l'Administració a l'hora de fixar la llengua de la docència, tot respectant els objectius esmentats.[14] La regulació de l'ús vehicular del català, en el marc de la LNLIB, s'establí pel Decret 92/1997, de 4 de juliol, conegut com a Decret de mínims, aplicable a centres públics i privats concertats. D'acord amb aquesta norma, i en el termini de quatre anys, com a mínim la meitat de les àrees de l'educació infantil, primària, secundària obligatòria i secundària postobligatòria s'han d'impartir en català, tot permetent que els centres decideixin si volen incrementar aquest mínim.[14] Per al primer ensenyament es reconeix legalment el dret dels alumnes a rebre’l en la seva llengua, sigui la catalana o la castellana (art. 18.1 LNLIB), sense concretar les mesures a adoptar per a satisfer-lo. L'any 2004 Conselleria d'Educació va fer un desplegament reglamentari del dret dels pares a elegir la llengua del primer ensenyament dels alumnes (entès essencialment com l'etapa d'educació infantil, és a dir, entre 3 i 6 anys), el qual fou qüestionat pels sectors educatius i socials més compromesos amb la normalització de la llengua, en entendre que es fomentava una opció oposada als programes d'immersió lingüística, i que endarreriria l'aprenentatge de la lectura i escriptura en català. També va suscitar dubtes inicials l'aprovació del Decret 52/2006, de 16 de juny, sobre mesures per a fomentar la competència lingüística en llengua estrangera (anomenat Decret de trilingüisme), en relació a la seva compatibilitat amb el Decret de mínims, si bé finalment es preveia l'aplicació voluntària pels centres com a pla pilot.[14] Referències
Bibliografia
|
Portal di Ensiklopedia Dunia
