Si bé el Parlament Europeu ja existia com a tal des de 1962, els seus membres eren designats pels parlaments dels estats membres de la Comunitat Econòmica Europea. És per això que a aquest període se'l coneix com a primera legislatura.[3]
Si bé, aquests resultats no van ser oficials fins el 22 d'octubre de 1979, moment en què el Consell Constitucionalfrancès va modificar el resultat de les eleccions europees a l'estat, concedint una acta parlamentària al Partit Socialista (Edgard Pisani) en detriment de la Unió per a la Democràcia Francesa (Michel Debatisse).[5]
Formació de grups polítics
Abans de les eleccions de 1979, el Parlament Europeu era una assemblea constitutiva feble, amb els membres designats a temps parcial. Amb les eleccions, el nou cos d'eurodiputats ho van ser a temps complet, de manera més enèrgica i diversa. Tan bon punt es va establir el nou Parlament, els membres més antics i de les faccions clàssiques van intentar elevar el llistó en què es podia formar un grup polític (l'estatus donava suport financer i representació a les comissions). Aquest moviment va ser bloquejat ràpidament pels partits més petits, que treballaven junts i obstruïen la proposta. Aquests llaços, per exemple, van establir les bases del Grup de l'Arc de Sant Martí, l'antecessor del Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea.[6]
Finalment, a l'inici de la legislatura, els grups van quedar conformats de la següent manera:[7][8]
El Consell Constitucionalfrancès va modificar, el 22 d'octubre de 1979, el resultat electoral concedint l'acta a Edgard Pisani (PS-SOC) en lloc de Michel Debatisse (UDF-PPE).[5]
Elecció de la Mesa per la primera meitat de la legislatura
Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 17 de juliol de 1979, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 12 vicepresidents, per la primera meitat de la legislatura.[9]
Presidència
Louise Weiss, que en aquell moment tenia 86 anys, era la diputada més gran del Parlament Europeu i, per tant, presidia la cambra mentre es feia l'elecció del president. Abans que això pogués passar, però, va haver de tractar amb l'eurodiputat Ian Paisley que, en el primer discurs de la sessió, va protestar que la bandera del Regne Unit fora de l'edifici onejava cap per avall. Ella va fer front a la interrupció ràpidament. L'enfrontament va ser vist com una de les seves millors actuacions i més tard va confiar que, com a àvia, estava acostumada a tractar amb "joves recalcitrants".[10]
Hi havia cinc candidats a la presidència del Parlament Europeu: Giorgio Amendola, comunista italià; Emma Bonino, independent tècnica italiana; Christian de La Malène, demòcrata europeu de progrés francès; Simone Veil, liberal francesa, i Mario Zagari, socialista italià. En la primera votació, Veil va aconseguir 183 dels 380 vots emesos, vuit menys de la majoria absoluta necessària. El següent candidat més proper va ser Zagari amb 118 vots, després Amendola amb 44, de la Malène amb 26 i Bonino amb 9. Bonino i de la Malène es van retirar i Veil va aconseguir la majoria absoluta en la segona votació amb 192 dels 377 vots emesos. Veil va ser escollida com la primera presidenta del Parlament electe, i la primera dona presidenta des que es va fundar el 1952.[9][11]
Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 404 | Vots blancs o nuls: 21 | Majoria absoluta: 191 Vots emesos en segona votació: 404 | Vots blancs o nuls: 23 | Majoria absoluta: 189
En 1961 Grècia va signar l'acord d'associació amb les Comunitats Europees (en vigor a partir de 1962), en el qual es preveia la futura adhesió. Malgrat això, la dictadura dels Coronels (1967-1974) va retardar les negociacions per a consumar tal adhesió.[12] Finalment, és en 1981 quan Grècia s'uneix a la CE malgrat ser un país relativament pobre (en 2015 es descobriria, a més, que unes certes dades econòmiques es van falsejar per a permetre la seva posterior adhesió a l'euro), perquè es veia en ell un gran potencial estratègic i simbòlic a causa de la seva posició geogràfica i la seva condició de "bressol de la democràcia".[13]
Les eleccions al Parlament Europeu de 1981 a Grècia es van celebrar el 18 d'octubre de 1981, amb una participació que va superar el 78% del total del cens, molt per sobre de la mitjana europea de les eleccions europees de 1979, que es va situar en el 61,6%.[4]
Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups una vegada designats els eurodiputats grecs provisionals.
Elecció de la Mesa per la segona meitat de la legislatura
Com és va establir a inicis de la legislatura, i es va convertir en tradició, a inicis del tercer any de legislatura, els grups polítics tornen a triar als seus representants en la Mesa del Parlament, tant la presidència com les vicepresidències, fins al final de la legislatura.[9]
Presidència
Per a la presidència del Parlament Europeu de la segona part de la legislatura es van tornar a presentar cinc candidats: el socialista Pieter Dankert dels Països Baixos, el conservador Egon A. Klepsch d'Alemanya, el demòcrata europeu James Scott-Hopkins del Regne Unit, el comunista Robert Chambeiron de França i l'independent tècnicMarco Pannella d'Itàlia. Es van haver de dur a terme quatre votacions fins que a la darrera hi va guanyar Dankert amb 191 vots enfront dels 175 de Klepsch.[9]
Votació per a la presidència del Parlament Europeu Vots emesos en primera votació: 384 | Vots blancs o nuls: 16 | Majoria absoluta: 185 Vots emesos en segona votació: 390 | Vots blancs o nuls: 18 | Majoria absoluta: 187 Vots emesos en tercera votació: 408 | Vots blancs o nuls: 23 | Majoria absoluta: 193 Vots emesos en quarta votació: 408 | Vots blancs o nuls: 42 | Majoria absoluta: 183
Les dades comparatives són en relació amb l'organització posterior a les eleccions europees a Grècia de 1981.
Referències
↑Cepova-Fourtoy, Andrea «Cronologia de la integració europea 1945-2006». Cronologia de la integració europea 1945-2006. Documentation-Publications-Research Service, 2006. Arxivat de l'original el 20-07-2011 [Consulta: 16 març 2024].