Gustavo Urrutia González

Gustavo Urrutia González

Biografia
Naixement	24 juliol 1890 Valladolid (Espanya)
Mort	octubre 1959 (69 anys) Madrid
Procurador a Corts
14 maig 1955 – 2 octubre 1956 – Pedro Pimentel Zayas → Legislatura: cinquena legislatura de les Corts franquistes
Procurador a Corts
4 gener 1954 – 13 abril 1955 ← Francisco Delgado Serrano Legislatura: quarta legislatura de les Corts franquistes
Capità general de la III Regió Militar
10 abril 1950 – 19 desembre 1953 ← José Monasterio Ituarte – Joaquín Ríos Capapé →
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	militar, polític
Carrera militar
Rang militar	tinent general
Premis
(1956)  Gran Creu de l'Orde de Cisneros (1953)  Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi (1945)  Gran Creu de l'Orde de Sant Hermenegild (1943, 1945)  Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc (1943)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc

Gustavo Urrutia González (Valladolid, 24 de juliol de 1890 -Madrid, octubre de 1959) va ser un militar espanyol.

Biografia

Militar professional, pertanyia a l'arma de cavalleria. El juliol de 1936 es trobava destinat en el regiment de cavalleria «Castillejos» n. 9, amb el rang de tinent coronel, ocupant el lloc de segon cap de la unitat.[1] Implicat en la conspiració militar contra la República,[2] després del començament del cop d'estat es va unir a la revolta. Amb posterioritat a l'esclat de la Guerra civil, Urrutia s'adjudicaria el paper d'autèntic «home fort» en la revolta del regiment.[3]

Es va posar al capdavant d'una columna composta sis-cents requetés navarresos amb la qual es va dirigir a Osca per alleujar el setge republicà sobre la ciutat.[4][5] Urrutia va arribar a manar un dels sectors franquistes del Front d'Aragó.[6] Posteriorment va ser nomenat comandant de la 51a Divisió,[7] que cobria el front d'Osca, intervenint l'auxili del setge d'Osca.[8] Més endavant acudiria amb les seves forces al capdavant de Jaca, per reforçar les defenses franquistes en aquest sector enfront de l'ofensiva republicana.[9] En la primavera de 1938, Urrutia va intervenir amb la seva unitat en la ruptura del front d'Aragó, i a la fi d'any participaria en l'ofensiva de Catalunya.

Després del final de la contesa seria nomenat comandant de la Divisió de Cavalleria, i de 1950 a 1953 fou capità general de la III Regió Militar. Durant el seu mandat fou reformat el claustre gòtic del Convent de Sant Doménec (València).[10] En 1954 fou nomenat president del Consell Suprem de Justícia Militar.[11]

Referències

1. Cabanellas, 1973, p. 421, 1275.
2. Casanova, 1985, p. 80-81.
3. Cabanellas, 1973, p. 421.
4. Maldonado, 2007, p. 33.
5. Martínez Bande, 1970, p. 108-109.
6. Martínez Bande, 1970, p. 2004.
7. Engel, 2000, p. 86.
8. Cabanellas, 1973, p. 1275.
9. Maldonado, 2007, p. 228.
10. General Urrutia, Las Provincias, 1 de desembre de 2012
11. INFORME PER A L'AJUNTAMENT DE VALÈNCIA (REGIDORIA DE PATRIMONI CULTURAL I RECURSOS CULTURALS) SOBRE ELS NOMS DE CARRER DE LA CIUTAT QUE REMETEN A FIGURES DE LA DICTADURA FRANQUISTA ,p. 57

Bibliografia

• Cabanellas, Guillermo. La guerra de los mil días: nacimiento, vida y muerte de la II República Española. II. Grijalbo, 1973. 
• Casanova, Julián. Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938. Siglo XXI Editores, 1985. 
• Engel, Carlos. Historia de las divisiones del ejército nacional. Almena Ediciones, 2000. 
• Maldonado, José M.ª. El frente de Aragón. La Guerra Civil en Aragón (1936–1938). Mira Editores, 2007. ISBN 978-84-8465-237-3. 
• Martínez Bande, José Manuel. La Invasión de Aragón y el desembarco en Mallorca. Madrid: Ed. San Martín, 1970.