Gilbert Brutus
Gilbert Brutus (Portvendres, 2 d'agost del 1887 – Perpinyà, 7 de març del 1944) va ser un jugador, dirigent, entrenador i àrbitre català de rugbi a 15, mort per activitats de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial.[1] Carrera esportiva en rugby a 15Jugador en la posició de centre, va debutar en l'"Stade Toulousain", després va ser capità de l'Associació Esportiva Perpignanaise (ASP) de segona divisió el 1911 i formà part de l'equip fundacional de l'extraordinari equip "Estadi Olímpic Perpignanais" (SOP) del qual va ser també capità el 1913. Com a dirigent de club va participar en l'acostament ASP i SOP que va donar a llum el 1919 a la "Unió Esportiva Perpignanaise" (USP) el 1921. En tant que entrenador, portà jugadors famosos, com Joseph Pascot a l'USAP i Jean Galia i Ernest Camo als "USOS Quillan". Va arbitrar dues finals consecutives del campionat de França de rugbi, entre les ciutats de Tolosa de Llenguadoc i Baiona, el 1922 i 1923. Va ser seleccionador i també president nacional del Comitè de les seleccions durant els anys 1930, en companyia de Jules Cadenat. Finalment, també va ser directiu de l'USAP. Segona Guerra MundialMembre de la Resistència, va dirigir diversos grups especialitzats en obtenció d'informació als Pirineus Orientals, i va ser arrestat una primera vegada al començament de l'any 1943 per ser transferit a la presó de Montpeller, on fou alliberat pel director en persona (per falta de motius). Membre de l'Exèrcit Secret del general Delestraint, fou arrestat una segona vegada a Perpinyà com a supervisor responsable dels grups d'informacions del Llenguadoc-Rosselló. Fou llavors torturat a mort per la Gestapo i la milícia en un calabós de l'antiga ciutadella, on va morir el 7 de març del 1944 de matí. En recordança seva, l'estadi de l'equip de rugbi a 13 Dragons Catalans porta des de fa decennis el seu nom. A Perpinyà, dos altres jugadors de rugbi han donat nom als seus estadis: Aimé Giral i Jean Laffon (tots 2 morts a la Primera Guerra Mundial), així com una de les avingudes de la ciutat. Referències
|
Portal di Ensiklopedia Dunia