Gai Mari Victorí
Gai Mari Victorí (en llatí: Gaius Marius Victorinus), anomenat sovint Victorí Afre o Victorí l'Africà (Victorinus Afer) pel seu naixement, va ser un gramàtic i filòsof cristià d'escola neoplatònica que va viure al segle iv. Va ensenyar retòrica a Roma a la meitat del segle iv i va obtenir tanta reputació que hom li va erigir una estàtua al fòrum de Trajà. En edat avançada, es va convertir al cristianisme i va començar a estudiar les escriptures. Quan Julià l'Apòstata va prohibir que els gramàtics difonguessin i instruïssin sobre temes de cristianisme, va tancar la seva escola abans de renunciar a la fe. Abans de la seva conversió era seguidor de les tesis del neoplatonisme, i va conservar aquesta filosofia quan es va convertir. La història de la seva conversió l'explica el bisbe Simplici de Milà.[1] ObresEs conserven obres de Victorí com a retòric i com a teòleg cristià, d'abans i després de la seva conversió:[1][2] Teològiques
Exegètiques
Gramàtica
Espúries
PerdudesLes obres de Victorí més importants que no s'han conservat són traduccions del grec al llatí de Plató, Aristòtil, Plotí i Porfiri (en aquest cas, parcialment conservada en un comentari a l'autor).[3] Referències
Enllaços externs
|
Portal di Ensiklopedia Dunia