Desitjós de retornar a la cristiandat de l'edat mitjana, partidari del restabliment de la inquisició, al llarg de la seva vida lluità per oposar-se a tot allò que fes olor de liberal i modern.[3] Fou defensor del Syllabus Errorum i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació Revista Popular (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l'espiritisme, el protestantisme, l'anarquisme, el naturalisme, la Solidaritat Catalana… bo i defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l'acció social, etc.
Fou l'impulsor de l'Acadèmia Catòlica de Sabadell el 1870, des de la qual incidí intensament en la vida social de la ciutat de Sabadell. La seva obra fonamental i discutida molts anys fou El liberalismo es pecado (1884), la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, que era la base de la política de la Restauració.[1]
L'any 1888 se separà del carlisme i fou un dels principals ideòlegs del Partit Integrista dirigit per Ramón Nocedal. De fet, fou qui va proposar acceptar de bon grat com a nom del partit el qualificatiu despectiu d'integrista que li donaven els seus enemics polítics.[4] Va promoure campanyes contra els "mestissos" (catòlics partidaris del govern constituït). S'oposà a La Veu de Catalunya, al catalanisme polític i a la Lliga Regionalista perquè, segons Sardà, en el seu regionalisme feien abstracció de la religió. En contra del parer del seu propi partit, l'any 1906 s'oposà també al moviment autonomista de la Solidaritat Catalana.[5]
↑Massot i Muntaner, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 162-164. ISBN 84-7202-745-7.