|
Esteban de Bilbao EguíaEsteban de Bilbao Eguía (Bilbao, 11 de gener de 1879 - Durango, 23 de setembre de 1970) va ser un polític basc d'ideologia carlina i posteriorment franquista que va ocupar diversos càrrecs de rellevància política des de 1904 fins a 1965 en els partits de l'ala més conservadora d'Espanya entre els quals destaca la seva labor com a diputat, senador, president de la Diputació de Biscaia i ministre de Justícia. JoventutVa estudiar dret i filosofia i lletres en la Universitat de Deusto. Militant carlí des de jove, i ja el 1904, amb 25 anys, fou elegit regidor a l'ajuntament de Bilbao, però va ser suspès del càrrec per ordre governamental per no admetre a un pastor protestant en un acte oficial. El 1916 fou escollit per Tolosa (Guipúscoa) diputat a Corts (en 1907 ho havia intentat per Vitòria). Dintre del carlisme era d'orientació jaumista (partidari de Jaume de Borbó i de Borbó-Parma) quan es va dividir el carlisme el 1919. Va participar en la clausura del Congrés d'Estudis Bascos de 1918. El 1919 fou escollit senador per Biscaia i el 1921 diputat per Estella. Entre 1922 i 1926 fou representant de la Secció d'Estudis Socials en la Societat d'Estudis Bascos. Dictadura de Primo de RiveraVa col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera, com a president de la Diputació de Biscaia des de 1926 a 1930 i membre de l'Assemblea Nacional Consultiva. Això va provocar la seva expulsió dels jaumistes tant per la seva col·laboració amb la dictadura com pel reconeixement d'Alfons XIII. Segona RepúblicaDurant la Segona República Espanyola va ser cap de la Comunió Tradicionalista, enemic de la República i implicat en l'intent de cop d'Estat de José Sanjurjo a l'agost de 1932 i en les conspiracions següents. Fou elegit diputat per Navarra a les eleccions generals espanyoles de 1933 pel Bloc de Dretes, però el govern de la República el va confinar a Lugo per les seves conspiracions. FranquismeA l'inici de la Guerra Civil espanyola es trobava a Bilbao, capturat, va ser reclòs al vaixell Altuna Mendi. El 25 de setembre va ser canviat, a través de la Creu Roja per Ernesto Ercoreca Régil, passant a zona de control del bàndol nacional, integrant-se en la junta política de la FET y de las JONS. El 9 d'agost de 1939, finalitzada la guerra va ser nomenat ministre de Justícia. Des de 1943 fins a 1965 va ser president de les Corts, i del Consell del Regne de 1948 a 1965. Va pertànyer al Consell Nacional del Movimiento Nacional Va ser col·laborador en premsa a "Diario de Navarra","El Fuerista","El Diario Vasco","El Pueblo Vasco","El Correo Español","La Gaceta del Norte","El Pensamiento Navarro" i "El Día". Fou partidari del pretendent Carles VIII, qui durant la postguerra liderà una facció del carlisme col·laboracionista amb el règim i enfrontada al sector falcondista.[2] Obres
Referències
Enllaços externs
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.jpg)
Portal di Ensiklopedia Dunia
