La conquesta dels territoris va tenir lloc el 1098, quan els croats van arribar a Jerusalem a través de Síria. Baldwin de Boulogne va succeir el líder ortodox d'Edessa després d'un cop d'estat i Bohemon de Tàrent es va apoderar d'Antioquia. El 1099, Jerusalem va ser capturada i poc després Trípoli també.
La pèrdua dels territoris va començar amb la caiguda d'Edessa a mans d'un noble turc l'any 1144, mentre que la resta de regnes van perdurar fins ben entrat el segle xiii, quan van acabar sent absorbits pels mamelucs. Antioquia va ser la primera a caure el 1268, seguida de Trípoli el 1289. El Regne de Jerusalem i la resta de territoris que quedaven van caure després de la pèrdua d'Acre el 1291 i els supervivents que hi quedaeven van fugir a Xipre.
Outremer ('ultramar' en francès) és un sinònim per a referir-se a aquests estats, ja que hi va emigrar molta població del nord de França que parlava llengües d'oïl, a l'època anomenats francs.
Outremer
La paraula outremer (francès per 'ultramar') és un adjectiu d'origen medieval que serveix com a sinònim per a referir-se als quatre estats croats, ja que la majoria no havien fet el jurament per a esdevenir croats.[1][2] Les cròniques llatines de la primera croada, escrites el segle xi, anomenaven "Franci" els cristians vinguts d'Europa occidental, independentment de la seva ètnia. Similarment, les fonts romanes d'Orient recullen el mot Φράγκοι i les àrabs, الإفرنجي al-Ifranji. D'altra banda, també hi ha cròniques que els anomenen senzillament «llatins».[3]
Context històric
Europa catòlica
La majoria dels croats provenien del que havia estat l'Imperi carolingi, el qual s'havia desintegrat i donat lloc a primer tres i després dos estats successors: el Sacre Imperi Romanogermànic, que englobava Alemanya, part del nord d'Itàlia i les terres veïnes; i França. L'Imperi estava descentralitzat i dividit en ducats, com la Baixa Lorena i Saxònia al nord dels Alps, mentre que a la península itàlica hi havia nomborsos estats independents de facto sobre els quals l'emperador tenia un control limitat.[4] De la mateixa manera, els reis de França sols controlaven directament una petita regió central del país, a la vegada que els comtats i ducats, com ara Aquitània o Tolosa actuaven de manera semiindependent.[5]
Història
Fundació
El papat volia afirmar la seva primacia sobre els diversos poders terrenals, entre ells el Sacre Imperi Romanogermànic, mantenint la Lluita de les Investidures, i els papes com Gregori VII justificaven la subsegüent guerra contra els partidaris de l'emperador en termes teològics. Es tornava acceptable, doncs, que el papa utilitzés cavallers en nom de la cristiandat, no solament contra enemics polítics del papat, sinó també contra els musulmans que ocupaven la península Ibèrica o, teòricament, en contra l'Imperi Seljúcida a l'est.[6]
El 1095 el nou papa Urbà II va cridar a la guerra santa contra els musulmans que ocupaven Jerusalem i d'altres emplaçaments religiosos a Palestina i ajudar l'emperador romà d'OrientAleix I Comnè a combatre els turcs que estaven envaint les seves terres a l'Àsia central i Pèrsia. La febre de les croades es va estendre per Europa, amb les promeses del Papa del perdó de tots els pecats per tots els que hi participessin i per les expectatives de riqueses i terres que es podien arrabassar dels musulmans. L'emperador Aleix va pressionar els croats perquè l'ajudessin a expulsar els turcs de les seves terres; una empresa que els croats consideraven secundària respecte a les campanyes a Palestina. A més, Aleix volia que els croats li juressin lleialtat. Finalment Jofré de Bouillon i els altres cavallers van accedir a pronunciar una versió modificada del jurament, comprometent-se a retornar algunes terres a l'emperador romà d'Orient. La primavera del 1097 els croats van marxar cap a la guerra.
Durant la campanya croada cap a Jerusalem es va aconseguir repel·lir les forces seljúcides a la batalla de Dorileon en 1097,[7] aquell mateix any s'assetjaren Antioquia,[8] que molts veien com una causa perduda. Tant és així que alguns croats van decidir tornar a Europa, i Aleix I va decidir no enviar-hi l'ajuda promesa. Quan els croats van aconseguir prendre la ciutat, van decidir que el seu jurament a l'emperador romà d'Orient quedava des d'aleshores sense efecte. Després d'aquesta victòria, els croats estaven dividits sobre el camí a prendre.
Bohemon de Tàrent, que havia estat el primer a entrar a Antioquia reclamava la ciutat per a ell, i va decidir quedar-s'hi per assegurar les seves noves possessions fundant el Principat d'Antioquia. Balduí de Bouillon va escollir quedar-se al Comtat d'Edessa, l'estat croat que havia fundat a Edessa arran de la conquesta de la ciutat d'Edessa[9] el 1098. El Regne de Jerusalem va néixer amb la presa de Jerusalem el 1099, el punt àlgid de la croada, i Jofré de Bouillon, duc de Lorena i un dels principals caps de la croada, va ser escollit com a primer rei, i el regne va quedar finalment assegurat amb la derrota de l'Egipte fatimita en la batalla d'Ascaló, i el Principat de Galilea va ser establert, almenys tècnicament, l'any 1099, quan Jofré de Bouillon va donar el control de Tiberíades, Haifa, i Betsan a Tancred d'Hauteville, responsable de la conquesta d'aquests territoris.[10]
La caiguda d'Edessa el 1144 a mans d'Imad-ad-Din Zengi I va ser el primer gran contratemps per als Estats Croats i va provocar la Segona Croada.[11] Totes les croades posteriors es van veure alterades per les incerteses estratègiques i els desacords. La Segona Croada ni tan sols va intentar recuperar Edessa, calculant que era estratègicament millor prendre Damasc, però la campanya va fracassar i Edessa es va perdre per als cristians.
El Principat d'Antioquia, fundat el 1098 i durà fins al 1268[14] quan Bàybars I es va apoderar de Jaffa i del castell de Beaufort defensat per l'Orde del Temple i després va pujar en direcció nord cap al Principat i va posar setge a Antioquia. El 18 de maig les tropes del soldà van obrir una bretxa a les muralles per on van aconseguir entrar els mamelucs en massa apoderant-se de la capital. Amb la caiguda de la gran ciutat, que s'havia mantingut més de 160 anys com a capital franca, Bohemon VI va veure el seu títol rebaixat al de comte. Convertida Latakia en la darrera fortalesa de l'extint principat, i governada des del comtat de Trípoli, el 22 de març de 1287, les seves defenses es van malmetre pels efectes d'un terratrèmol, i Qalàwun va aprofitar l'oportunitat per conquerir-la el 20 d'abril, ja que no estava coberta per les treves amb els llatins.[15]
El Regne d'Armènia Menor té els seus orígens abans de les croades, però se li va concedir l'estatus de regne pel papa Innocenci III, i més tard va ser occidentalitzat pels francs.[22]
El Regne de Tessalònica i l'Imperi Llatí van ser reconquerits per l'Imperi de Nicea, restablint l'Imperi Romà d'Orient el 1261. Els descendents dels croats van continuar regnant a Atenes i el Peloponès fins al segle xv, quan va ser conquerit per l'Imperi Otomà.
L'illa de Kastelórizo va ser presa pels Hospitalers el 1309; els mamelucs egipcis la van ocupar del 1440 al 1450, quan passà a ser domini del Regne de Nàpols. El domini venecià va començar el 1635 (Castellorosso); Tots els estats, excloent l'egipci, eren catòlics. El domini otomà va començar el 1686, tot i que els grecs van controlar l'illa durant la Guerra d'independència grega (1821-1833).
Altres territoris veïns de l'Orde de Sant Joan eren: les ciutats d'Esmirna (1344-1402), Attaleia (ara Antalya; 1361-1373) i Halicarnassos (ara Bodrum; 1412-14..), les tres a Anatòlia; les ciutats gregues de Corint (1397-1404) i Amphissa (ara Salona; 1407-1410) i les illes d'Icària (1424-1521) i Cos (1215-1522), totes ara gregues.
Llocs menors mediterranis
Encara que petites, hi ha hagut altres entitats feudals menors resultat de les croades contra l'islam a la Mediterrània, com la Senyoria de Gerba i Tabarka, illes de l'actual Tunísia
Evolució territorial dels Estats Llatins d'Orient a Terra Santa
Estats llatins el 1102.
Estats llatins el 1135.
Estats llatins el 1165.
Estats llatins el 1190 i el 1192.
Estats llatins el 1196 i el 1205.
Estats llatins el 1229 i el 1240.
Estats llatins el 1271.
Estats llatins l'any 1300 (Ruad i Xipre)
Referències
↑Asbridge, Thomas. The Crusades: The War for the Holy Land (en anglès). Simon & Schuster, 2012, p. 115. ISBN 978-1-84983-688-3.
↑Murray, Alan V (en anglès) "Chapter 4: Franks and Indigenous Communities in Palestine and Syria (1099–1187): A Hierarchical Model of Social Interaction in the Principalities of Outremer". In Classen, Albrecht (ed.). East Meets West in the Middle Ages and Early Modern Times: Transcultural Experiences in the Premodern World., 2013, pàg. 291-310.
↑Buck, Andrew D «Settlement, Identity, and Memory in the Latin East: An Examination of the Term 'Crusader States'». The English Historical Review, pàg. 271–302. DOI: 10.1093/ehr/ceaa008. ISSN: 0013-8266.
Venning, Timothy. A Chronology of the Crusades (en anglès). Routledge, 2015.
Ekkehard, Aner. Großer Atlas zur Weltgeschichte (en alemany). Westermann, 1997.
Arteaga, Deborah L. Research on Old French: The State of the Art (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012. ISBN 9789400747685.
Grousset, René. Histoire des croisades et du royaume franc de Jérusalem I. L'anarchie musulmane – 1095-1130 (en francès). Perrin, 1935. ISBN 2-262-02549-5.
Hinze, Maxi. The Third Crusade and Its Impact on England (en anglès). GRIN Verlag, 2007.
Melville, Marion. La vida secreta de los templarios (en castellà). Tikal, 1995.
Ralph-Johannes, Lilie. Byzantium and the Crusader States 1096-1204 (en anglès). Oxford University Press, 1993.