Es va criar al barri King de Portland, Oregon,[5] un barri que ella va descriure com un "ghetto" i que feia "força por".[6] Fou criada i educada per la seva mare.[7]
El seu pare era afroamericà i la seva mare de descendència gal·lesa, nativa americana i hispànica.[6][8][9] Spalding també té interès en la música d'altres cultures incloent la de Brasil. Comentà que: "Amb les cançons portugueses, la frase i la melodia estan intrínsecament enllaçades amb l'idioma i això és bonic."[10]
Quan tenia cinc anys, la seva mare li va ensenyar a tocar el violí i fins als 15 anys Spalding el va tocar a la Chamber Music Society of Oregon.[7] Va passar gran part de la seva educació elemental escolaritzada a casa,[7] però també va acudir a la King Elementary School de Portland.[5] També va aprendre a tocar la guitarra, l'oboè i el clarinet abans de descobrir el contrabaix a l'institut.[7][11] És capaç de cantar en anglès, castellà i portuguès.[12]
Gary Burton, vicepresident executiu a Berklee, va dir el 2004 que Spalding tenia "un gran moment sensible, ella pot llegir amb confiança les composicions més complicades, i comunica la seva personalitat optimista en tot el que toca".[13]
Ben Ratliff va escriure al The New York Times el 9 de juliol de 2006, que la veu d'Spalding pot cantar en veu baixa, gairebé en un somni i que Spalding inventa el seu propi espai femení, un so diferent de dalt a baix".[15]
El seu primer àlbum, Junjo, va aparèixer el 18 d'abril de 2006, sota Ayva Music.[16][17]
Spalding actuant el desembre de 2009 al concert dels Premis Nobel
Quan se li va preguntar el 2008 per què toca el contrabaix en comptes d'un altre instrument, va contestar que això no era una elecció sinó que el contrabaix "té el seu propi arc" i ressonava amb ella.[18]
