|
Els contes de Canterbury (pel·lícula)Els contes de Canterbury.[1] (títol original en italià: I racconti di Canterbury) és una pel·lícula italiana dirigida per Pier Paolo Pasolini, inspirada en Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. Dirigida el 1972, aquesta pel·lícula és la segona part de la Trilogia de la Vida, després d'El Decameró (1971) i abans de Les mil i una nits (1974). Pasolini hi adapta successivament els grans relats de l'italià Giovanni Boccaccio , de l'anglès Geoffrey Chaucer (interpretat pel mateix Pasolini), i de mites orientals. El film guanyà el 1972 l'Ós d'or al millor director. ArgumentLa pel·lícula és una adaptació de vuit dels vint-i-quatre Contes de Canterbury: El conte del mercader, El conte del germà mendicant, El conte del cuiner (Pasolini desenvolupa aquest conte abandonat per Chaucer després de només cinquanta versos), El conte del moliner, el pròleg del Conte de la burgesa de Bath (però no el conte en si mateix), El conte del regidor, El conte del venedor d'indulgències i El conte de l'uixer d'església. Contràriament al text original, el vincle entre els contes no es dona per les interaccions entre els pelegrins, sinó per l'única persona de Chaucer, ocupat en la seva redacció.[2][3] Repartiment
Referències
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Els contes de Canterbury
|
||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
