|
El crit
 El crit (Skrik en noruec) és l'obra més coneguda d'Edvard Munch. L'obra data del 1893, i s'engloba dins de l'estil expressionista. La tècnica utilitzada va ser l'oli i tremp sobre cartó de 91 cm × 73,5 cm. Actualment, l'original es troba a Nasjonalgalleriet (administrativament depenent del Museu Nacional d'Art, Arquitectura i Disseny) a Oslo, tot i que existeixen al voltant de 50 còpies. El tema de l'obra gira entorn una persona en primer pla que llança un crit d'angoixa. El crit sembla que s'encomana a tot el que rodeja el protagonista: fa de la natura la caixa de ressonància de les pròpies sensacions. AnàlisiEn el centre i en un primer pla, apareix el protagonista amb les mans a la cara i cridant per expressar la seva angoixa. La figura de dues persones alienes a l'escena es troben en un segon pla. El pont marca una línia diagonal que el separa del mar, un mar angoixant, al fons del qual es reconeixen un fiord i dues siluetes de vaixells. El fet que el punt de fuga estigui tan ressaltat pel pont i les dues figures negres aporta sensació de vertigen al llenç. Oposició de línies també l'accentua: el pont, els homes i la barana són rectes i hi aporten estabilitat en contraposició a les línies ondulades i corbes del personatge principal, l'aigua i el cel. EstilL'angoixa s'exterioritza a través de les corbes sinuoses. La buidor de l'espai, així com l'aïllament del personatge són marcats per les línies rectes. El color té un clar predomini sobre el dibuix. El color, la pinzellada, crea el ritme. El cel crepuscular és vermell i taronja i l'aigua blava i negra. Aquesta elecció és causal, ja que aquests són colors complementaris, i escollits de manera arbitrària, fet que demostra que l'autor no busca la mimesi de la realitat. Munch presenta un estil personal i eclèctic amb trets tant simbolistes com impressionistes, amb influències de Van Gogh, Gauguin, i Toulouse-Lautrec. De la mateixa manera, Edvard Munch exercí una gran influència en l'art germànic del principi del segle xx, concretament al grup Die Brücke, i esdevindrà un referent per les avantguardes. L'estil de Munch es basa en l'ús simbòlic del color, que permet focalitzar l'atenció del dibuix, que sovint és esquemàtic. El desenvolupament alemany de finals del segle xix es traduí en angoixa, tensió i deshumanització. Contingut i significatEl crit és un reflex del món de l'artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys, va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare...
Amb aquesta obra, Munch inaugurà la concepció sobre la subordinació de l'art a la voluntat de l'artista. La visió de les arts plàstiques com un mitjà d'expressió davant el malestar social. La subjectivitat, la realitat interior del personatge que llança un crit, s'escapa dels paràmetres del racionalisme, i en conseqüències les tècniques artístiques canvien per arribar aquest fi, que supera l'horitzó de l'estètica, endinsant-se en les aigües que denuncien la soledat de l'home de l'era industrial. La cara del personatge principal, segons crítics, va estar influenciada per l'exposició d'una mòmia al Musée de l'Homme.[1] L'escena fou ambientada a la ciutat de Nordstrand. Referències A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El crit |
|||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
