|
Dissecció aòrtica
La dissecció aòrtica (DA) es produeix quan una lesió a la capa més interna de l'aorta permet que la sang flueixi entre les capes de la paret aòrtica, forçant les capes a separar-se.[1] En la majoria dels casos, això s'associa amb l'aparició sobtada de mal de pit o d'esquena sever, sovint descrit com una sensació d'"estrip".[2][3] També es poden produir vòmits, sudoració i mareig.[3] Altres símptomes poden resultar de la disminució del subministrament de sang a altres òrgans, com ara un ictus, la isquèmia de les extremitats inferiors o la isquèmia mesentèrica.[3] La dissecció aòrtica pot provocar ràpidament la mort per un flux sanguini insuficient al cor o per la ruptura de l'aorta completa.[3] La DA és més freqüent en aquells amb antecedents de pressió arterial alta; una sèrie de malalties del teixit conjuntiu que afecten la força de la paret dels vasos sanguinis, com ara la síndrome de Marfan i la síndrome d'Ehlers-Danlos; una vàlvula aòrtica bicúspide; i cirurgia cardíaca prèvia.[3][1] Els traumatismes importants, el tabaquisme, l'ús de cocaïna, l'embaràs, un aneurisma de l'aorta toràcica, la inflamació de les artèries i els nivells anormals de lípids també s'associen amb un augment del risc.[2][3] El diagnòstic se sospita en funció dels símptomes amb imatges mèdiques, com ara la tomografia computada, la ressonància magnètica o l'ecografia utilitzats per confirmar i avaluar més la dissecció.[2] Els dos tipus principals són el tipus A de Stanford, que afecta la primera part de l'aorta, i el tipus B, que no.[2] La prevenció és controlant la pressió arterial i deixant de fumar.[2] El tractament de la DA depèn de la part de l'aorta implicada.[2] Les disseccions que afecten la primera part de l'aorta (adjacent al cor) solen requerir cirurgia.[2][3] La cirurgia es pot fer mitjançant una obertura del pit o des de l'interior del vas sanguini.[2] Les disseccions que impliquen la segona part de l'aorta normalment es poden tractar amb medicaments que redueixin la pressió arterial i la freqüència cardíaca, tret que hi hagi complicacions que requereixin correcció quirúrgica.[2][3] La DA és relativament rara i es produeix amb una taxa estimada de tres per cada 100.000 persones per any.[2][1] És més freqüent en homes que en dones.[2] L'edat típica en el moment del diagnòstic és de 63 anys, amb aproximadament un 10% dels casos abans dels 40 anys.[2][1] Sense tractament, aproximadament la meitat de les persones amb disseccions de tipus A de Stanford moren en tres dies i al voltant del 10% de les persones amb disseccions de tipus B de Stanford moren en un mes.[1] El primer cas de DA es va descriure en l'examen del rei Jordi II del Regne Unit després de la seva mort el 1760.[1] La cirurgia per a la DA va ser introduïda a la dècada de 1950 per Michael E. DeBakey.[1] Referències
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
