|
DisseccióLa dissecció (del llatí dissecare, 'tallar en parts') és una pràctica medical o veterinària que consisteix a dissecar un ésser viu o mort, per tal de poder estudiar la seva anatomia,[1] les transformacions a causa d'una malaltia o particularment en la medicina legal i forense, la causa exacta de la mort. Quan es tracta d'un mort, es parla d'autòpsia,[2] una indagació que comprèn, segons les necessitats, al costat de la dissecció, també l'observació meticulosa de les traces externs i l'anàlisi bioquímica dels teixits i dels líquids corporals. El terme també s'utilitza amb mecanismes, programes informàtics, materials escrits, etc., com a sinònim de termes d'enginyeria inversa o desconstrucció literària. El mot deriva del llatí dissectio, derivat al seu torn del participi passat del verb dissecare, tallar en parts.[3]  Història En la tradició catòlica, tocar al cos humà, sota la influència de Pau de Tars, considerat com un «temple del Sant Espèrit» dissecar-lo, tot i per raons medicals sovint va ser considerat com un tabu tot i no ésser totalment prohibit. L'església per exemple, el 1533 va comanar la dissecció dels germans siamesos Joana i Melchiora Ballestero a Hispaniola per tal de saber si compartien o no la mateixa ànima. En trobar dos cors van concloure a dues ànimes, segons la teoria del filòsof grec Empèdocles, que va preconitzar que l'ànima es trobava al cor.[4] El metge brabançó renaixentista Andreas Vesal (1514-1564) va ser un dels primers metges moderns que defensava la dissecció de cadàvers humans com a font exclusiva dels sabers anatòmics i del seu ensenyament,[5] va practicar la dissecció en cossos de penjats i descobrir el sistema circulatori. Referències
Vegeu també A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dissecció |
Portal di Ensiklopedia Dunia
