|
Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona
La Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona (MZB) (coneguda com els Directes) va ser una companyia ferroviària catalana existent entre 1881 i 1886 que va projectar unir les ciutats de Barcelona, Madrid i Saragossa per ferrocarril, sense arribar a dur-se a terme.[1][2][3] HistòriaAntecedents. La VVBEl principal impulsor va ser el financer, banquer i empresari Francesc Gumà i Ferran amb el propòsit de portar el ferrocarril des de la capital catalana fins a les poblacions de Vilanova i la Geltrú (la seva localitat de naixement) i Valls. Va aconseguir la concessió el 1877 i l'any següent va fundar la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (VVB), que va començar les obres entre la capital catalana i Vilanova i la Geltrú el 10 de juliol de 1878.[4] No obstant, aviat els plans de Gumà es van tornar molt més ambiciosos i va planejar que la línia ferroviària es perllongués fins a Saragossa i Madrid. Així, el 2 d'abril del 1880 la VVB va aconseguir l'autorització per construir un ferrocarril que unís les tres ciutats aprofitant la línia prevista de Valls a Vilanova i la Geltrú fins a Barcelona, ja en construcció. Per això, tant el propòsit com la capacitat financera de la VVB no es corresponien amb el projecte inicial, així que va ser necessària la creació d'una nova companyia.[1] Constitució de la companyia dels DirectesLa Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona (MZB) es va fundar el 19 de novembre de 1881 a partir de la VVB. El capital social va ser de 100 milions de pessetes, emès en cent mil accions de mil pessetes cadascuna. D'aquestes, un 40% van ser lliurades directament als accionistes de VVB i Francesc Gumá va continuar com a president i gerent de la nova companyia. El projecte sorgia a partir de la VVB però adoptava una altra raó social, adaptada als nous propòsits.[5] El projecteA grans trets, el projecte dels Directes es basava en la construcció d'una línia que comuniqués Barcelona amb Saragossa i Madrid, sent una sola línia des de la capital catalana fins a Samper de Calanda, des d'on es bifurcava en dos ramals que dirigien a les dues ciutats. Combinava el transport de passatgers i el de mercaderies; per això oferia com a principals atractius una comunicació més curta entre Madrid i Barcelona (gairebé 100 km menys) i l'accés directe a les explotacions carboníferes del Baix Aragó, fins aleshores de difícil accés i mal comunicades.[5]
Per a aquesta ruta la Companyia va optar per adquirir el 25 de juliol de 1881 la línia ferroviària de la Companyia dels Ferrocarrils Carbonífers d'Aragó, ja existent entre Saragossa i La Puebla de Híjar, que estava previst perllongar més endavant fins a Escatrón i Gargallo. Amb 85 quilòmetres, la seva funció era de caràcter miner. En mà dels Directes, el nou projecte passava per perllongar la via fins a Samper de Calanda, on connectaria amb la via Barcelona-Madrid, i després afegir un tram fins a Gargallo, amb funció de ferrocarril miner. L'operació suposava un risc financer afegit, ja que els Carbonífers estaven en suspensió de pagaments.[6]
Aquesta branca era molt més llarga i, a diferència de la primera, no estava construït cap dels trams previstos. Va ser presentat el 28 de setembre de 1881, dividit en set trams des de Madrid a Roda de Barà.[7] D'aquesta manera establia una connexió directa entre Madrid i Barcelona més curta i directa, de 612 km de recorregut (la línia existent, passant per Lleida i Saragossa, recorria un total de 707 km).[8] Travessava les províncies de Guadalajara, Terol, Saragossa i Tarragona, i establia estacions almenys a Madrid, Guadalajara, Trillo i Molina de Aragón (Castella la Nova); Fuentes Claras, Montalbán, Samper de Calanda (on convergia amb la línia a Saragossa) i Casp (Aragó); i Garcia, Reus i Roda de Barà (Catalunya).[5] Alhora, establia un corredor per les poblacions del Baix Aragó per facilitar-ne l'accessibilitat i l'explotació directa dels seus jaciments carbonífers. La concessió de l'Estat estigué subjecta a diverses condicions: hauria d'enllaçar amb la línia (ja en construcció) de VVB a Barcelona, el projecte s'havia de presentar en un any i mig, i després s'executaria en un període de cinc anys. No comptaria amb subvenció pública, a diferència d'altres línies construïdes aquells anys.[1] Crisi i desaparicióEl 29 de desembre del 1881 s'inaugurava el tram Barcelona-Vilanova i la Geltrú. Tot i això, a partir de llavors tot van ser adversitats. Els inversors no van mostrar interès pel projecte i la cotització de les accions en borsa es va desplomar fins a assolir el 25% del seu valor inicial. A això cal sumar els efectes del crac de la Borsa de París el gener de 1882 que va afectar perllongadament l'economia espanyola. I sobretot els excessos comesos els anys previs (coneguts com la Febre d'Or), caracteritzats per una economia excessivament especulativa, amb inversions poc realistes i sobredimensionades. Entre elles, potser, el projecte de Gumà. Tot això va suposar un llast financer per als Directes i la construcció del ferrocarril es va alentir. Els treballs del tram Vilanova i la Geltrú-Valls van durar tres anys (1882-1885). El 1884 es va acabar la secció fins a Roda de Barà, però el tram següent cap a l'[Ebre] va quedar inconclús en les obres del Túnel de l'Argentera; aquell any també es van suspendre les obres del ramal entre Escatrón i Gargallo. Finalment, el 1885 l'activitat va cessar totalment i la companyia dels Directes es va declarar en suspensió de pagaments.[1][5] Francesc Gumà va intentar una fusió amb la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF) per salvar la companyia. Es va tancar un conveni el 2 de març de 1886; però la debilitat financera i les irregularitats dels Directes van donar peu a que la TBF rescindís el conveni i absorbís directament la companyia, sense contrapartides negociables. L'operació es va tancar el 19 d'octubre de 1886, cosa que va suposar la fi de la companyia dels Directes.[5][9]La TBF va aconseguir acabar la línia prevista fins a Saragossa, amb algunes modificacions, el 1894. En canvi va ser descartada la línia fins a Madrid, molt més complexa de dur a terme i que suposava una competència directa al trajecte Barcelona-Madrid que aleshores gestionava la mateixa companyia. D'altra banda, la nova línia entre Saragossa i Barcelona va servir per continuar fins a Madrid mitjançant un trajecte més curt i va ser el més utilitzat entre les dues ciutats fins a l'arribada de la línia d'alta velocitat (AVE) el 2008. Referències
Enllaços externs
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
