La Compañía Industrial Film Español, SA, generalment coneguda per l'acrònimCifesa, va ser una empresa valenciana dedicada a la producció i distribució de pel·lícules.
Història
Fundada el 1932 a València per la família Trénor, i presidida des de l'any següent per l'empresari valencià de la indústria de l'oli i important financer Manuel Casanova Peris i pels seus fills Vicente i Luis, ha estat qualificada com «la fàbrica de pel·lícules més important del cinema espanyol».[1] Des del 1933 va ser la distribuïdora exclusiva per a Espanya de la nord-americana Columbia.[2] Com a productora, el seu propòsit era expandir-se per tot el mercat hispanoparlant, per a la qual cosa obrí sucursals a partir del 1935 a Buenos Aires, l'Havana i Manila.[3] El 1936 abordà també el mercat europeu, obrint delegacions a París i a Berlín, on col·laborà amb la indústria cinematogràfica alemanya al servei del règim de Hitler.[4] La seua primera producció pròpia, La Hermana San Sulpicio, dirigida per Florián Rey i basada en la novel·la homònima d'Armando Palacio Valdés, es va rodar durant l'estiu del 1934 i va obtenir un gran èxit de crítica i de públic. Altres grans èxits que seguiren a aquest van ser Nobleza baturra, Es mi hombre, La verbena de la Paloma, El cura de aldea, Morena clara, El genio alegre i Nuestra Natacha. En esclatar la guerra civil, Vicente Casanova, llavors al front de l'empresa, fugí de València deixant les instal·lacions de la productora en mans d'un comité obrer, i una vegada en la zona «nacional» va poder continuar des de Sevilla la seua activitat, consistent en films documentals i de propaganda al servei de la causa franquista, mentre la de la seu central de València es limitava al Noticiario CIFESA, i en la que es va crear a Madrid continuà la producció de llargmetratges de ficció i reportatges de la guerra.[5] Durant els anys 40, afavorida pel proteccionisme del règim de Franco, Cifesa va conèixer la seua màxima esplendor, construí nous estudis de rodatge i augmentà vertiginosament el ritme de producció, com també el d'importació. Les pel·lícules importades es doblaven sempre en castellà per imperatiu legal, facilitant així a la censura el control dels continguts.[6] En la dècada dels 50 entrà en crisi, a causa de diversos factors entre els quals l'escassesa de material verge i les restriccions del consum elèctric, la mala administració, la incipient competència d'altres productores com la de Cesáreo González, Suevia Films, i l'aposta de Casanova per superar la situació a força d'inversions desmesurades en films d'elevats pressupostos. Finalment, el 1963, per assegurar-se l'exclusivitat de la distribució en Espanya de La dolce vita, de Fellini, Cifesa va pagar a la productora italiana una important quantitat de diners, però una vegada tancat el contracte i feta la despesa se li va denegar el permís d'exhibir-la, perquè les autoritats van considerar que el públic espanyol no estava preparat per a veure aquest film, i això va contribuir a precipitar el tancament definitiu de l'empresa l'any següent.[7]
Ideari
Des del seu origen, les idees que impulsaren els homes de Cifesa van ser, tal com les resumeix Félix Fanés,[8] «un profund espanyolisme, un valencianisme vague i sentimental, un catolicisme que se situava per damunt de tota la resta i un antimarxisme de fondes arrels».[9] Un bon exemple dels esforços desplegats al servei d'aquestes conviccions és la pel·lícula èpica Alba de América, estrenada el 1951 com una rèplica a la superproducció britànica del 1949 Christopher Columbus.
↑García Carrión, Marta. Por un cine patrio: Cultura cinematográfica y nacionalismo español (1926-1936). València: Publicacions de la Universitat de València, 2013. ISBN 9788437093260.