|
Ban de l'alcalde
El ban de l'alcalde és, a Espanya, un document emanat dels alcaldes[1] que recorden al veïnat les normes jurídiques en vigor o l'especificació dels llocs de l'aplicació de la normativa.[2] Tenen una naturalesa polèmica al dret administratiu espanyol perquè són considerats per alguns un reglament, dins dels tipus d'ordenances locals,[3] i per altres són actes generals sense caràcter de norma.[2] La difusió dels bans de l'alcalde es fan mitjançant els diaris oficials, als taulons d'anuncis i amb cartells. Als pobles menuts, es transmeten per megafonia. Tradicionalment es feia mitjançant la figura del pregoner, que solia ser feina d'un agutzil.[4] RegulacióEls bans dels alcaldes és anomenat per la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL) (art. 21.1e) i al Reglament d'Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals (art. 41.8).[3] Segons la Sentència del Tribunal Suprem de 24 d'octubre de 1986, és un reglament de to menor o caràcter instrumental.[3] Una part dels autors de la doctrina del dret no està d'acord que siga un reglament senyalant que la LRBRL no inclou als bans entre les normes subjectes a un procediment especial d'aprovació (art. 49) ni de publicació (art. 70), pel que no poden innovar l'ordenament jurídic, tal com indiquen les Sentències de 4-12-74, 28-12-77 i 3-3-82.[2] Malgrat això, hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que sí declara el caràcter normatiu dels bans de l'alcalde.[5] La sentència del Tribunal Suprem de 18 d'octubre de 1983 establí que els bans de l'alcalde no poden regular l'aprofitament dels béns comunals, car és una competència de l'ajuntament en conjunt.[6] ClassificacióDels bans i concretament dels bans d'alcalde s'han presentat diverses classificacions. La de Serrano Guirado és probablement la més exhaustiva.[7] Aquest autor classifica els bans d'alcalde:[7]
Una classificació pel contingut seria la següent: recordatoris d'obligacions legals, comunicació de fets i esdeveniments, recomanacions i agraïments, fixar data i lloc de determinats actes, prohibicions i mandats i establir condicions o límits a l'ús dels serveis públics o de domini públic.[9] A partir d'aquesta classificació s'observa que hi ha bans que actuen com a mers recordatoris i altres que podrien entendre's com a disposicions.[13] Farre Tous planteja classificar en tres grups:[14]
HistòriaAquests documents ja existien en la legislació espanyola del règim local del segle xix per a facilitar la comunicació del govern municipal amb els administrats.[15] La Llei d'ajuntaments de 1840, inspirada pel dret local francès, diferenciava entre bans temporals i bans permanents a l'art. 70, però creava una ambigüitat alhora de diferenciar-los en la pràctica per falta de criteris per fer-ho. Els bans permanents eren remitits al governador civil, qui podia suspendre'ls o anul·lar-los.[16] Aquesta diferenciació en la pràctica s'ha fet amb l'aplicació successiva com a criteri, cosa que ha sigut utilitzada per a diferenciar entre acte administratiu i disposició normativa. La posterior llei municipal de 1845 va mantindre la distinció de la del 1840 (art. 114).[17] La llei municipal de 28 d'agost de 1870 limità les facultats normatives de l'alcalde a òrgan executiu deixant-li "dictar els bans i disposicions convenients per a l'execució de les ordenances".[17] La Llei de 2 d'octubre de 1877, art. 114, establia el ban com a norma dictada solament per l'alcalde per a dirigir la policía urbana i rural.[18] Amb l'Estatut Municipal de 1924, aprovat mitjançant el Decret Llei de 5 de març de 1924, mantenia la potestat de l'alcalde de manera similar a la norma anterior però eliminant el control del governador civil.[17] En la Llei de 24 de juny de 1955 (aprovada per Decret el 24 de juny de 1955[17]), art. 108, es deia que l'alcalde podia dictar bans d'aplicació general al terme municipal.[18] Aquesta disposició normativa creà una ambigüitat que implicà molts litigis. Aquesta ambigüitat desapareix amb l'aprovació del Reglament de Serveis dels ens locals de 1955.[19] La Llei 5/1985, de 2 d'abril, reguladora de les Bases del Règim Local també las va regular.[19] La Llei del Parlament de Catalunya 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya estableix en l'art. 221 que si no s'estableix el contrari, es poden posar multes a qui infringeisca els bans dictats per situació d'urgència.[20] El Reial decret Legislatiu 781/1988, de 18 d'abril, aprovà el Text Refòs de les disposicions legals vigents en matèria de Règim Local, el qual té en l'art. 57 reconeix implícitament que en els bans es poden tipificar infraccions. A partir de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, del règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu comú aquesta interpretació és dubtosa de ser vigent.[21] Procediment d'elaboració i difusióNo hi ha un procediment d'elaboració establert. L'arts. 51.1.f LMRLC i 68 ROAS estableixen que el ban d'alcalde cal que el dicte l'alcalde i que s'ha de publicar al Butlletí Informatiu de l'ens local, si aquest existeix, i al tauló d'anuncis de la corporació local i a més cal que se li done la màxima publicitat possible.[22] Referències
Bibliografia
|
Portal di Ensiklopedia Dunia
