|
Auguste Marmont
Auguste Frédéric Louis Viesse de Marmont (Châtillon-sur-Seine, Regne de França, 20 de juliol de 1774 - Venècia, Regne Llombardovènet, 2 de març de 1852) fou un militar francès que arribà a mariscal. Entrà en el cos d'artilleria, i al setge de Toló conegué a Napoleó Bonaparte, al que s'adherí amb entusiasme, acompanyant-lo el 1796 com ajudant en la campanya d'Itàlia i en la d'Egipte de 1798. Tornà amb ell a França, sent ja general (1799), donà suport al cop d'estat de brumari i després fou membre del Consell d'Estat de França. En la campanya de 1800, a Itàlia, tingué el comandament de l'artilleria, i després de la batalla de Marengo, fou ascendit a general de divisió. Encarregat de la defensa de la República de Ragusa contra els russos i montenegrins, derrotà el 31 d'octubre de 1807 a aquells a Castelnuovo i governà el país amb gran intel·ligència fins al 1809, aconseguint com a premi el títol de duc de Ragusa. El 10 d'octubre de 1809 derrotà els austríacs a Znaim; estant encara en el camp de batalla, fou nomenat mariscal de França. Després d'ocupar durant any i mig el lloc de governador d'Il·líria, l'emperador li conferí el 1811 el govern de Portugal en lloc de Masséna. El 22 de juliol de 1812 Marmont presentà a Wellington l'atziac de la batalla dels Arapiles, en la que una bala li'n trencà el braç dret, i no pogué impedir que el general anglès s'apoderés de Ciudad Rodrigo. _duc_de_Raguse.svg) Encara no guarit del tot, el 1813 s'encarregà del comandament del sisè cos d'exèrcit, al front del qual guerrejà en les batalles de Lützen, Bautzen, Dresden i el 16 d'octubre a Mockern. També el 1814 defensà amb persistència la part oest de París, però per fi hagué de capitular i amb les seves tropes es retirà a Essonnes, prop de Fontainebleau, des d'on entaulà negociacions amb el govern provisional i amb els aliats, encaminades a salvar la corona pel rei de Roma, mitjançant l'abdicació de Napoleó. Això fou interpretat per Napoleó i els bonapartistes com una traïció. Lluís XVIII el confirmà en els seus honors i càrrecs. En les seves possessions de Chantillon establí una foneria de ferro, i figurà sovint com a orador en el Senat. El 16 de juliol de 1830, Carles X de França li donà el comandament de la primera divisió militar, però Marmont assolí reprimir la insurrecció de la capital i es retirà la nit del 29 amb 6.000 suïssos i els pocs batallons que havien romàs fidels. Junt amb Carles X marxà a l'estranger i viatjà per Anglaterra, Espanya, Rússia i Turquia. Els seus últims anys els passà el mariscal a Viena i Venècia, i fou enterrat en la seva vila nadiua. Les seves Relacions de viatge a Hongria, Transsilvània, Rússia meridional, etc., es publicaren en sis volums (París, 1837); a més, mereixen citar-se entre els seus escrits: Esprit des institutions militaires (París, 1845; en alemany, Berlín, 1845). Després de la seva mort es publicaren les seves Memòries, que contenent dades molt precioses, però que foren atacades per les seves inexactituds i desviada interpretació dels fets (París, 1856-1857, 9 vol.). Contra aquestes va escriure P. M. Laurent una Réfutation (París, 1853) Bibliografia
 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Auguste Marmont |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Portal di Ensiklopedia Dunia
