L'alfabet occità és una varietat de l'alfabet llatí.
Llista i ordre de les lletres
Segons la norma clàssica occitana (en curs d'estudi al Conselh de la Lenga Occitana), l'alfabet occità té 23 lletres dins l'ordre següent:[1][2]
A B C D E F G H I J (K) L M N O P Q R S T U V (W) X (Y) Z
Les lletres K, W i Y es considera que són forasteres i només s'empren en mots d'origen foraster, no gaire adaptats a l'occità, com ara whisky, watt, Kenya. Amb tot s'insereixen dins l'ordre alfabètic internacional.[3]
Noms de les lletres
Els noms de les lletres són:[1][2]
| Lletra
|
Nom: ortografia
|
Nom: fonètica
(pronúncia estàndard mitjana,
per defecte)
|
Nom: fonètica
(altres pronúncies regionals,
indicades si són diferents)
|
| A a |
a |
[ˈa] |
|
| B b |
be, be (n)auta |
[ˈbe, ˈbe ˈ(n)awto̞ ] |
alv. [ˈbə, ˈbə ˈ(n)awto̞ ], niç. va. [ˈbe, ˈbe ˈ(n)awta]
|
| C c |
ce |
[ˈse] |
alv. [ˈsə]
|
| D d |
de |
[ˈde] |
alv. [ˈdə]
|
| E e |
e |
[ˈe] |
alv. [ˈə]
|
| F f |
èfa |
[ˈɛfo̞ ] |
alv. llem. [ˈefo̞ ], niç. va. [ˈɛfa]
|
| G g |
ge |
[ˈdʒe] |
alv. [ˈdzə], llem. [ˈdze], gas. [ˈʒe]
|
| H h |
acha |
[ˈatʃo̞ ] |
alv. llem. [ˈatso̞ ], niç. va. [ˈatʃa]
|
| I i |
i |
[ˈi] |
|
| J j |
ji |
[ˈdʒi] |
llem. [ˈdzi]
|
| (K k) |
ca |
[ˈka] |
|
| L l |
èla |
[ˈɛlo̞ ] |
alv. llem. [ˈelo̞ ], niç. va. [ˈɛla]
|
| M m |
èma |
[ˈɛmo̞ ] |
alv. llem. [ˈemo̞ ], niç. va. [ˈɛma]
|
| N n |
èna |
[ˈɛno̞ ] |
alv. llem. [ˈeno̞ ], niç. va. [ˈɛna]
|
| O o |
o (ò) |
[ˈu (ˈɔ)]
|
| P p |
pe |
[ˈpe] |
alv. [ˈpə]
|
| Q q |
cu |
[ˈky] |
alv. [ˈkjy]
|
| R r |
èrra |
[ˈɛrro̞ ] |
alv. llem. [ˈero̞ ], niç. [ˈɛʀa], va. [ˈɛra], pro. [ˈɛʀo̞ ]
|
| S s |
èssa |
[ˈɛso̞ ] |
alv. llem. [ˈeso̞ ], niç. va. [ˈɛsa]
|
| T t |
te |
[ˈte] |
alv. [ˈtə]
|
| U u |
u |
[ˈy]
|
| V v |
ve, ve bassa
(gas. ve, ve baisha) |
[ˈbe, ˈbe ˈβaso̞ ] |
alv. [ˈvə, ˈvə ˈbaso̞ ], llem. pro. [ˈve, ˈve ˈbaso̞ ], niç. va. [ˈve, ˈve ˈbasa]
gas. [ˈbe, ˈbe ˈβaʃo̞ ]
|
| (W w) |
ve dobla |
[ˈbe ˈðuplo̞ ] |
alv. [ˈvə, ˈvə ˈdublɔ], llem. pro. [ˈve, ˈve ˈdublo̞ ], niç. va. [ˈve, ˈve ˈdubla]
gas. [ˈbe, ˈbe ðuˈβlo̞ ]
|
| X x |
ixa |
[ˈitso̞ ] |
alv. llem. pro. gas. [ˈikso̞ ], niç. va. [ˈiksa]
|
| (Y y) |
i grèga |
[ˈi ˈɣrɛɣo̞ ] |
alv. llem. [ˈi ˈgrego̞ ], pro. [ˈi ˈgrɛgo̞ ], niç. va. [ˈi ˈgrɛga]
|
| Z z |
izèda |
[iˈzɛðo̞ ] |
alv. llem. [iˈzedo̞ ], pro. [iˈzɛdo̞ ], niç. va. [iˈzɛda]
|
Els noms de les lletres són femenins: una èfa, una ce, la te. Eventualment, també, poden ésser masculins: un èfa, un ce, lo te. En aquest cas, els noms femenins be nauta (B), ve bassa (V), ve dobla (W) i i grèga (Y) esdevenen al masculí be naut, be bas, ve doble i i grèc.
L'elisió és freqüent davant d'un nom de lletra que comença per una vocal, segons l'ús atestat per Frederic Mistral en Lou Tresor dóu Felibrige: l'èfa, l'i (més clàssic que la èfa, la i).
Signes diacrítics
Qualques signes diacrítics serveixen per modificar o precisar la pronúncia de les lletres de l'alfabet occità.
- L'accent greu (accent grèu) (_̀) es pot trobar sobre à, è, ò.
- L'accent agut (_́) es pot trobar sobre á, é, ó, í, ú.
- La dièresi (lo trèma) (¨) es pot trobar sobre ï, ü.
- La cedilla (cedilha) (¸) es pot trobar sota la ç trencada.
- El punt volat (ponch interior o en gascó punt interior) (·) es pot trobar entre les consonants següents: n·h i s·h. S'utilitza en gascó.
Bé cal notar que els signes diacrítics són obligatoris sobre les majúscules tal com sobre les minúscules. Aquesta regla ajuda a precisar la lectura: Índia, Àustria, Sant Çubran, FÒRÇA, SOÏSSA, IN·HÈRN (i no pas India*, Austria*, Sant Cubran*, FORCA*, SOISSA*, INHERN* ).
Referències
