La Guerra del Francès (1808-1814) l'obligà a fugir a Maó, on treballà d'organista, feu classes de cant i de piano tenint entre els seus alumnes el menorquí Onofre Reixach, en aquesta estada conegué l'austro-alemany Karl-Ernest Cook, deixeble de Mozart. En tornar a Barcelona, fou comissionat per la junta d'accionistes del Teatre de la Santa Creu (1815) perquè viatgés a Itàlia i hi contractés la millor companyia d'òpera que pogués. Carnicer aplegà una formació amb cantants com Angelo Cantelli, Loreto García i García, Bassi, Marco Bordogni, dirigida pel mestre i compositor Pietro Generali.[1]
El 1818, i fins a 1820, Carnicer rellevà Generali en la direcció del teatre, i es dedicà a la composició. Seva és l'obertura escrita per a l'estrena a Barcelona (1818) d'Il barbiere di Siviglia, de Gioacchino Rossini, elogiada pel mateix autor.
Encoratjat per l'èxit creixent de les seves obres, Carnicer decideix cremar la seva producció anterior -integrada per obres religioses, himnes patriòtics, cançons, música de banda militar i de ball- i escriure la primera de les seves obres de maduresa, l'òpera Adele di Lusignano, que va ser estrenada al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 15 de maig de 1819. El 1820, el compositor du a terme el seu tercer viatge a Itàlia com a empresari del Teatre de la Santa Creu amb la seva missió una altra vegada no només de buscar cantants i músics, sinó també partitures de Rossini, Bellini i Donizetti.
La segona òpera de Carnicer, Elena e Constantino, es va estrenar el 16 de juny de 1821, i va ser rebuda també amb gran èxit pel públic. En la seva tercera òpera, Don Giovanni Tenorio, estrenada el 20 de juny de 1822, Carnicer, partint d'un llenguatge ja clarament rossinià que és connatural al seu propi estil.
A la fi del Trienni Constitucional, i segurament per les seves idees lliberals, públiques i conegudes, Ramon Carnicer i la seva família s'exiliaren a París (1823), primer, i després a Londres (1826). Anys a venir, en restablir-se l'absolutisme, aquests ideals li passaren factura.[2]
En aquests viatges es va donar a conèixer com a director i compositor. A la capital britànica, a més de publicar-hi algunes obres importants del seu catàleg com els seus Six Spanish Airs, Three Nocturnos, i Il sogno, terzettino notturno, coneix els artistes espanyols que nodrien els cercles liberals londinencs, com el professor de cant Mariano Rodríguez de Ledesma (1779-1848), el pianista Santiago de Masarnau (1805-1882), el compositor José Melchor Gomis (1791-1836) o els guitarristes Fernan Sors (1780-1839) i Trinidad Huerta (1803-1856).
Just quan s'estava a Londres, per la seva anomenada, el 1827 va rebre l'encàrrec de compondre l'himne Nacional de Xile, amb lletra de Bernardo de Vera y Pintado (reemplaçada el 1847 per una d'Eusebio Lillo, menys anti-espanyola).
Raptat pel rei absolutista
Quan tornava a Catalunya per a reincorporar-se al Teatre de la Santa Creu, per reial ordre de Ferran VII fou forçat a establir-se a Madrid per a succeir Saverio Mercadante en la direcció dels teatres de la Cort, el Teatro de la Cruz i el Teatro del Príncipe (1827). Carnicer, que tenia la família i la feina a Barcelona, es va resistir a l'ordre reial. Per aquest motiu fou raptat per les forces públiques i obligat a viatjar a Madrid en qualitat de pres. La família s'incorporà més tard.[3]
La seva arribada a Madrid permet dignificar l'estat dels teatres de música, lluitant contra
tots els «vicis» instaurats en les orquestres, com tocar els instruments amb la capa posada. Pel que fa al cor del teatre, va exigir coneixements musicals i va ampliar el nombre dels seus membres.
Dirigí aquests teatres set temporades completes entre els anys 1828 i 1845. En crear-se el Conservatorio de Madrid, es feu càrrec de la càtedra de composició d'aquest (1831-1854) i més endavant en va ser nomenat director.
El febrer de 1829, Carnicer estrena Elena e Malvina, òpera escrita sobre un llibret de Felice Romani que va ser ben rebuda per la crítica madrilenya. Dos anys després, estrena el seu Colombo al Teatre del Príncep de Madrid, i el 14 de desembre de 1832 posa per primera vegada en escena Eufemio di Messina ossia I sarraceni in Sicilia. El Divendres Sant de 1833, Carnicer dirigeix l'estrena del Stabat Mater de Rossini a l'església de San Felipe el Real de Madrid.
A més de diverses òperes, i cançons per incloure en les representacions d'òperes d'altres compositors, escriví música religiosa, peces instrumentals i diversos himnes de caràcter liberal, deixnt un llegat de més de dues-centes obres. Hom el considera un dels precursors de la sarsuela i tingué per deixebles futurs compositors d'aquest gènere, com Luis Vicente Arche y Bermejo,[4]Francisco Asenjo Barbieri, Rafael Hernando Palomar i Joaquín Gaztambide y Garbayo.
Morí a Madrid, a la seva casa del carrer de Santa Isabel 36.
Els dies 26 i 27 de novembre del 2005 es feren a Tàrrega unes jornades d'estudi amb el títol Ramon Carnicer i el seu temps, en ocasió del cent cinquantè aniversari de la mort del compositor.[5] També a Tàrrega es va constituir el 1994 la Coral Ramon Carnicer, i hom dedicà un monument al compositor a la cèntrica plaça del Carme (o del Pati). Té dedicats carrers a Tàrrega, a Santiago de Xile i a altres poblacions xilenes.
(S'han perdut algunes de les obres esmentades a continuació, i només se'n conserven referències en documentació de l'època. L'atribució de tres o quatre d'aquestes ha estat discutida per estudiosos del gènere)
Adele di Lusignano: Melodramma semiserio (1819), òpera en italià, en dos actes
Elena e Costantino: Dramma eroico-comico in due atti (1821, reestrenada el 2005), òpera en italià, amb llibret d'Andrea Leone Tottola[6]
Obertura (sinfonía) per a l'estrena barcelonina (1818) de l'òpera Il barbiere di Siviglia de Rossini[10]
Una segona obertura per a aquesta mateixa òpera
Vocals
El caramba: canción andaluza (ca. 1832), per a veu i piano o guitarra[11]
Completas Fratres a 4 v., per a 4 veus, 6 instruments, acompanyament i baix continu
La criada: canción española (ca. 1832), per a veu, guitarra i piano
El currillo: canción andaluza (ca. 1835), per a veu, guitarra i piano
La gitanilla (ca. 1831), cançó per a veu, guitarra i piano
Himno a los defensores de Gandesa (1838), de caràcter liberal
Himno patriótico de Chile (1827)
Himno patriótico, con motivo de la publicación del Estatuto Real (1834)
Himno patriótico [para el] cumpleaños de la Reina Doña Isabel II (1835)
El julepe: polo (1823), cançó per a veu i guitarra
Misa de Réquiem (1929), per a quatre veus i orquestra, en llatí. En la mort de Maria Josepa de Saxònia, tercera esposa de Ferran VII
Misa de Réquiem (1842), per a quatre veus i orquestra, en llatí[12]
Misa solemne (entre 1806 i 1808), per a vuit veus i orquestra
El músico y el poeta (Los maestros de la Raboso), tonadilla a dúo
El no sé, cançó per a veu, guitarra i piano
La noticia feliz: polo y seguidillas (1823), cançons per a veu i piano
El nuevo sereni (1825), cançó per a veu i piano o guitarra[13]
Odas de Anacreonte (1832), text original grec d'Anacreont i traducció castellana de José del Castillo y Ayensa, comprèn les cançons per a veu i piano De si mismo, A una muchacha i Del amor y la abeja[14]
El poder de las mugeres: canción española con acompañamiento de piano y guitarra (1836)
Psalmodia que contiene todos los tonos (1818)
Tantum Ergo
Tonadilla de la cantinera (1813)
Vigilias con orquesta para las exequias de Fernando VII (1833), en llatí
El chairo: canción española cantada en la ópera "El barbero de Sevilla" (1833), lletra d'Agustín Azcona
Bibliografia
Antoni Miralles i Marsà Petita història de Ramon Carnicer Barcelona: Editorial Mediterrània, 2005
Víctor Pagán, Alfonso de Vicente Catálogo de obras de Ramón Carnicer Madrid: Fundación Caja de Madrid, 1997
Dossier Ramón Carnicer publicat a la revista Scherzo número 64 (1992)
Andrés Ruiz Tarazona En el II centenario de Ramón Carnicer (1789-1855) publicat a la Revista de Musicología vol. XIII (1989)
Juana Rodríguez Documentos del expediente de Ramón Carnicer (1830) publicat a la revista Recerca Musicològica VIII (1988). Accessible en línia
Federico Sopena Ibáñez Historia crítica del Conservatorio de Madrid Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia, 1976
José SubiráEn el centenario de un gran músico: Ramón Carnicer publicat a la Revista de Biblioteca, Archivo y Museo núm. 69 (1958)
Referències
↑Pietro Generali (Masserano Itàlia, 1773 - Novara, 1832), nom artístic del compositor Pietro Mercandetti, va ser autor d'una quinzena d'òperes
↑En convocar-se el 1830 unes oposicions per a la plaça de Maestro de Música de la Capilla Real y Rector del Real Colegio de Niños Cantores, els seus contraris li retragueren la seva actuació política. Vegeu-ne la documentació
↑Una d'elles editada modernament. Ramon Carnicer. Sonata número 6 per a orgue o forte piano, edició de Maria Assumpció Ester-Sala. Sabadell: La Mà de Guido, 1988