L'udmurt (удмурт кыл, udmurt kyl) és la llengua de branca finohongaresa de les llengües uralianes parlada pels habitants de la regió situada al nord-oest dels Urals, d'ètnia finlandesa oriental, que són els anomenats udmurts. Aquesta població fa un total de 750.000 habitants, tot i que només un 67% viu a la regió esmentada. La resta és dispersa en grups vers l'est i el sud. És propera al mordovià, mari i komi.
Dialectes
Es divideix en dos dialectes:
Septentrional, que inclou els besermians.
Meridional, que inclou els grups de Viatka i Kama.
Característiques
Per a l'escriptura, fa servir l'alfabet ciríl·lic des de finals del segle xviii:
Cinc d'aquests caràcters (Ӝ/ӝ, Ӟ/ӟ, Ӥ/ӥ, Ӵ/ӵ, Ӧ/ӧ) són propis de l'alfabet udmurt.
Segons fonts russes, el parla mig milió de persones, però altres fonts més pessimistes afirmen que només 15.000 el tenen com a llengua materna. Forma el subgrup permià amb les parles komi, de les quals se'n diferenciava per les característiques:
Accentuació en la síl·laba final de la paraula.
Aparició de la mitja vocal ö només en la primera síl·laba de la paraula.
Correspondència regular de dzh i dz amb R inicial de formes principals (dzhichi-ruch guineu).
Presència de dues formes conjugals, un mode condicional acabat en el sufix sal i un mode futur amb els sufix o i lo.
El lèxic conté molts préstecs turcs, per via del vell búlgar o del tàtar, així com alguns termes iranians.
Manteniment de les vocals i i ï finals, que cauen en el komi, com bibuli- bobul ('farfallejar').
Sovintegen els compostos de dos termes que, units, donen un concepte més general i únic, per exemple im ('boca') i nir ('nas'); nil ('noia') i pi ('noi', 'nen', 'fillol').
Bibliografia
Kel'makov, Valentin; Sara Hännikäinen. Udmurtin kielioppia ja harjoituksia (en finnish). 2nd. Helsinki: Suomalais-Ugrilainen Seura, 2008. ISBN 978-952-5150-34-6.
Moreau, Jean-Luc. Parlons Oudmourte. París: L'Harmattan, 2009. ISBN 2-296-07951-2.