El 1860, en el Seminari de Tui, va guanyar per oposició la primera beca de gràcia, acabant el 1870 la carrera fins al doctorat de filosofia i teologia, i va merèixer en totes les assignatures la nota d'excel·lent. Als 21 anys ja havia estat nomenat bibliotecari d'aquell establiment d'ensenyança, ordenant i classificant 6.000 volums i posant-los en estat de servir al públic. Sent encara un col·legial se li conferí una càtedra d'humanitats i en el curs de 1869 a 1870 assolí anivellar els alumnes de primer any de llatí amb els de segon pel mètode ollendorfià.
Arribat el moment de rebre les ordes sagrades dimití de la seva càtedra i desistí d'ordenar-se, no sentint-se amb suficient vocació per la carrera eclesiàstica, no obstant el seu accentuat fervor religiós. Guiat per les seves aficions artístiques, el 1871 es traslladà a Madrid, dedicant-se a l'ensenyança musical, i allà publicà sis melodies per a cant i piano titulades Flores de soledad, que immediatament assoliren una segona edició. Com a músic havia rebel·lat des de la infància les seves excepcional aptituds, escrivint als dotze anys irreprotxables composicions, als tretze una sarsuela i dirigint als disset anys l'orquestra de la Catedral. En aquell temps va compondre un gran nombre de Scherzos per a piano, cant i petita orquestra i una sarsuela entres actes.
Després d'una breu estança en la seva vila nadiua retorna a la cort madrilenya, posant fi a la seva existència l'11 de juny de 1876. Dies abans sens dubte pensant ja en la seva fatal resolució, esquinçà els treballs de la seva joventut, entre d'altres, una sarsuela (lletra i música), dos poemes, dues llegendes, i gran nombre de poesies i obres musicals. En una admirable carta del seu fins llavors amic inseparable Curros Enríquez, deia:
«
<Moriré creient en Déu i confiant en la seva misericòrdia, estimant la meva pàtria com sempre, a la meva família, els meus amics i paisans i companys de lletres...>
»
El 1896 la Biblioteca Gallega de Martínez Salazar publicà les obres pòstumes de Vesteiro Torres: un tom titulat Recuerdos de Galicia i un altre de Poesias. Les poesies de Vesteiro Torres es distingeixen especialment pel seu lirisme, el seu sentiment i per la seva unció religiosa. En aquest últim sentit són admirables les titulades Dios, A la religión, i La Virgen de Crespi.