El municipi fou creat el 1812 a partir de les disposicions de la Constitució de Cadis i es mantingué independent fins a la seva incorporació a Alt Àneu.
L'antic terme de Son tenia un enclavament a dins de l'antic terme de Tredòs. Es tracta de la Montanya de Sendrosa de Son,[1] de 2.410 metres d'altitud, al nord del circ de Saboredo i dels estanys de Pigadèr, entre els rius de Ruda i d'Aigoamòtx. És la carena que fa de contrafort de llevant del Tuc de Sendrosa i del Cap dera Aubeta. Actualment aquest enclavament no està reconegut com a tal, ni apareix com a tal enclavament en els mapes oficials del segle xix, però la tradició oral, recollida en algunes publicacions,[2] en parla.
Geografia
L'antic municipi de Son tenia una extensió de 27,07 km². Dels 217,76 que té ara el municipi complet, aquest antic municipi era el segon més gran dels que s'integraren en el terme actual d'Alt Àneu.
Comença aquesta descripció en el contrafort nord dels Pics de Bassiero, on hi havia el termenal entre Son, la Mancomunitat dels Quatre Pobles i Espot. Des d'aquest lloc la línia segueix cap al nord-est, arriba de seguida al Coll de Bassiero (2.739,7 metres d'altitud), i sempre en aquella direcció passa per los Tres Puis (2.811,1), el Pic de Xemeneies (2.827,5) i el Coll de Xemeneies (2.572,1), passat el qual gira cap a llevant, per anar cap al Pui de la Bonaigua (2.778,1). D'aquest darrer puig el termenal baixa de dret cap al Riu de Cabanes, on es trobaven els termenals de la Mancomunitat dels Quatre Pobles, Son i València d'Àneu. Aquest punt tritermenal és actualment del tot inhàbil, atès que tots tres termes que delimitava són ara dins del d'Alt Àneu.
Des d'aquest lloc, el termenal emprèn cap al sud-sud-est, travessa la Riera del Tinter, i passa pel mig dels paratges de Marxets i els Morellons pel coster de sota del poble de Son, fins que arriba just a migdia de la Borda de Tomàs, en el lloc on per damunt passa la línia d'alta tensió. En aquest lloc canvia, quasi en angle recte, de direcció, cap a l'oest-sud-oest, i va a buscar el coster nord del Barranc de Rose, al qual arriba a aproximar-se fins a 30 metres, però que no arriba a tocar mai. Quan arriba a la cota 1.525 gira cap al nord fent una essa invertida, fins que assoleix la Serra de Marcolís a la cota 1.650. Aleshores segueix cap a l'oest-sud-oest la carena de la serra, fins al Bony de la Sovinera, de 1.845,5 metres d'altitud. Tot seguit, travessant el paratge de Gargaredo, segueix la direcció sud-sud-oest fins a pujar dalt del Pic de Quartiules, de 2.226,1 m. alt.
En aquest pic comença el traçat més muntanyós de l'antic termenal de Son: del Pic de Quartiules baixa cap a ponent, decantant-se progressivament cap al nord-oest, cap al Coll de Fogueruix (2.107,5 m. alt.), segueix tota la Serra del Pago, passant per la Plana d'Aires (2.230,9), fins a l'extrem de llevant de lo Planell (2.457,6), on gira cap a ponent fins a lo Pinetó, o Roca Blanca (2.646,9). Aleshores gira cap al sud-oest per anar a buscar, sempre per la carena, el Coll del Pinetó (2.552,9) i el Pic Oriental del Pînetó (2.626). Torna a girar, ara cap al nord-oest, fins al cim de les Agudes (2.714,5). Allí gira altre cop cap al sud-oest per seguir tota la Serra de les Agudes fins al Coll de Pui Pla (2.658,9).
Dos espais principals conformen l'antic territori de València d'Àneu: el tros final de la vall del Riu de la Bonaigua, on es troba el poble i, aturonat a migdia de la vall, el castell, i, a ponent, el bosc de la Mata de València, en el vessant septentrional de la serra de Castell Renau. El primer és l'únic habitat, mentre que el segon era una de les principals fonts de riquesa tradicionals del poble.
Història
Edat contemporània
L'ajuntament de Son fou creat el 1812, arran de les lleis promulgades a partir de la Constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué, i fou suprimit el 1970, amb la seva incorporació al nou municipi creat aquell any, Alt Àneu.
Alcaldes:
Baptista Fayàs (1899)
Demografia
Evolució demogràfica
1497 f
1515 f
1553 f
1717
1787
1857
1877
1887
1900
1910
-
-
17
336
254
449
218
243
237
230
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1981
1990
1992
1994
232
210
181
194
160
82
35
-
-
-
1996
1998
2000
2002
2004
2006
2008
2010
2012
2014
-
-
40
48
43
49
44
40
-
-
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
En el fogatge del 1553, Son declara[3] 15 focs laics i 2 d'eclesiàstics (uns 85 habitants). En el cens del 1857[4]Valéncia de Aréo apareix amb 201 habitants i 44 cèdules personals inscrites.
Tradicionalment, Son vivia de la cria de bestiar, aprofitant les abundants pastures del terme del poble, i una minsa agricultura d'autoconsum. Actualment hi ha una mica de turisme, derivat de l'explotació de la riquesa medioambiental de l'entorn. A les Planes de Son hi ha instal·lat un complex, construït per l'Obra social d'una caixa d'estalvis catalana, amb observatori astronòmic i un centre d'activitats a l'entorn de la natura.
A les Planes de Son, a 1,5 quilòmetres de Son, hi ha un complex turístic amb bar, restaurant i hotel. En el poble mateix hi ha el refugi-allotjament rural de Casa Masover, que ofereix allotjament, restaurant i servei de taxi, tant per carretera com per la muntanya (pistes accessibles a vehicles tot terreny).
A més dels anteriors, cal comptar amb la proximitat amb Escaló, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu, Sorpe, València d'Àneu i Ribera de Cardós, a més d'Espot, permet de gaudir dels que existeixen en aquests pobles veïns.
Transport
Son és a 4 quilòmetres de carretera local des del punt quilomètric 63 de la C-28 a un quilòmetre per carretera al nord-oest de València d'Àneu. Dista 6,5 quilòmetres d'Esterri d'Àneu, 37,3 de Sort i 42,8 de Vielha. No hi ha cap mena de transport públic col·lectiu regular que permeti arribar, o sortir, de Son.
↑Mossèn Jaume Llucià, prior d'Escaló, i Mossèn Joan Juglar; Joan Juglar, batlle, Rotes de Galceran, Pei del Batlle, Andreu Juglar, Jordi de Gaines, Arnau Juglar, Joan Bertranet, Pere de Joano, Joan Montero, àlies Barrau, Pere Corts, Joan Barrau, Peire Moga, Joan de Gaines, Arnau de Guillem Moga i Andreu Tardiu. Iglésias 1981, p. 79.
Comisión de Estadística General del Reino. Nomenclátor de los pueblos de España. Madrid: Imprenta Nacional, 1858.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Son». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.