Els Canonges Regulars Premonstratencs (o Premonstratesos) (en llatíCandidus et Canonicus Ordo Praemonstratensis) són un orde religióscatòlic de canonges regulars. Els seus membres, coneguts com a premonstratencs, norbertins o canonges blancs, posposen a llurs noms les sigles O. Praem.
Els norbertins fan vida en comú a abadies i priorats segons la Regla de Sant Agustí, a més d'activitat apostòlica fora del monestir, a la manera dels ordes mendicants. El fet que tingui una branca femenina i la manera de viure la regla agustiniana fa que sigui un orde molt proper als monàstics, diferent a la resta de congregacions de canonges regulars agustins.
La disciplina monàstica consisteix principalment en la vida comunitària amb treball i pregària, diürna i nocturna i, a diferència dels altres ordes monàstics, amb una missió d'evangelització i predicació fora de la comunitat. Aquesta missió inspirarà més tard el carisma dels ordes mendicants.
Els premonstratencs són sacerdots que uneixen la vida contemplativa i el ministeri sacerdotal (litúrgia, ministeri parroquial, educació de la joventut, apostolat missioner...). L'hàbit és blanc, de llana, per la qual cosa van ser coneguts com a canonges blancs; consta de túnica, escapulari, cinyell, capa i caputxa.
A 31 de desembre de 2005, l'orde comptava amb 1.282 membres (944 sacerdots) en 86 cases: a la branca femenina pertanyien 106 germanes.[1]
L’Orde de Prémontré va ser fundat per sant Norbert de Xanten qui, des del 1115 recorria Europa predicant. Gelasi II havia aprovat el seu estil de vida i Calixt II el recomanà al bisbe de Laon, que el convidà a fundar-hi un monestir el 1120, en un moment de reforma dels ordes monàstics a Europa. De fet, els Premonstratencs són una reforma més rigorosa de l'Orde de Sant Agustí amb elements del Cister. Per això, també va ser coneguda com a Orde Nou, en oposició al vell representat pels canonges agustins. El nom el pren de la primera fundació, l'abadia de Prémontré (Premonstratum), a la vall del mateix nom, propera a Laon, on Norbert i alguns companys s'instal·larem el 25 de desembre de 1121 i adoptaren la regla de Sant Agustí per a viure-hi.
El papa Honori II aprovà l'orde amb la butlla Apostolicae disciplinae, el 19 de maig de 1126. Quan Norbert fou elegit bisbe de Magdeburg, el succeí com a abat Hugues de Fosses, que reorganitzà l'orde segons el model de l'Orde del Cister: cada monestir seria autònom, amb un abat, i anualment tindria lloc a Prémontré un capítol general de l'orde. El 1134, a la mort del fundador, ja n'hi havia trenta cases, el 1160 eren un centenar i arribaren a les mil tres-centes a la fi del s. XIII.
Van tenir una ràpida expansió en França (la primera casa va ésser a Floreffe, a Namur, i sobretot al centre i est d'Europa, a les terres de l'Elba i l'Oder i Hongria, on van colonitzar molts territoris, artigant les terres, assecant pantans i preparant la posterior instal·lació de la població. També van obrir cases a Palestina, on van arribar amb els croats. L'expansió va coincidir amb l'esplendor de l'orde i el rigor en l'observança de la regla, a més d'una brillant vida intel·lectual entre els segles xiii i xiv, quan en començà el declivi. Així i tot, l'expansió continuà fins al final del segle xviii, quan van començar les persecucions i supressions dels ordes monàstics. El 1834, després de la mort del superior de l'orde, no se'n trobà successor i l'orde només es va mantenir a Àustria. En 1869 va iniciar-se el procés d'unificació dels monestirs que en quedaven i començà a renéixer. En 1937 s'establí que l'orde fos dirigida per un abat general resident a Roma.
Difusió als Països Catalans
Aviat s'establiren a Catalunya: el 1148, seguint la crida del papa Eugeni III al concili de Reims per a ajudar el comte Ramon Berenguer IV a la conquesta de Tortosa i de Lleida, arribaren uns canonges. El 1149 el comte cedí a l'orde un alou a Vallclara del Montsant per fundar-hi un monestir, que tingué per únic abat Frederic, ja que sols subsistí fins al 1151.
Les cases catalanes depenien de la circaria de Gascunya, perquè tenien com a matriu el monestir de Casadieu. El 1568 Felip II intentà convertir les cases premonstrateses hispàniques en monestirs jerònims, però els premonstratencs reeixiren a conservar llur independència i formar una congregació hispànica (1593), a la qual Bellpuig mai no es volgué unir, a desgrat d'ésser considerada oficialment unida a la congregació; subsistí fins a l'exclaustració del 1835. Un intent de restaurar l'orde el 1865 no reeixí.