Cada partició té el seu sistema de fitxers, que llavors permetrà emmagatzemar les dades.
Cal recordar que el fitxer és la més petita entitat lògica d'emmagatzematge en un disc. Per exemple, per parlar d'una partició acollint un sistema de fitxers FAT32, es parla de «partició FAT32».
Un disc pot contenir una o diverses particions. Quan conté múltiples particions, aquestes apareixen al sistema operatiu com a discs (o «volums») separats. A Windows, en general, tindrà diferents lletres d'unitat (C:, D:, etc.). A Mac OS, solen aparèixer cadascuna amb la seva pròpia icona a l'escriptori. Sota UNIX, són amagades dels usuaris finals; als fitxers s'hi accedeix a través de l'arbre de fitxers (així com els dispositius físics), però són visibles a través de diversos ordres administratives, especialment aquells que mostren punts de muntatge (mount, df).
Es designa com a «partició d'arrencada» (de vegades, per abús del llenguatge, «partició primària») la que pren el control a l'arrencada, que conté o no el sistema operatiu.
Un disc dur pot ser dividit entre diferents arquitectures. Això proporcionarà la partició MBR (partició d'Intel) per a la majoria de les ordinadors personals (PC) o GPT per a les noves arquitectures (Macintosh, Linux i els futures PCs).[2]
Identificadors de partició
En un equip tipus PC, un identificador associat a cada partició permet conèixer a priori quin tipus de sistema de fitxers conté. Aquest identificador ocupa un byte, amb la taula de correspondències següents:[3]
Llista de tipus de partició MBR en ordinadors IBM PC compatibles. Aquesta no és una llista exhaustiva.