Les varietats del mandarí estàndards de la República Popular de la Xina i Taiwan es diuen "pǔtōnghuà" (普通话, parla comuna) i "guóyǔ" (国语, llengua nacional) respectivament. El terme xinès més general que abasta totes les varietats del mandarí, és "běifānghuà" (北方话, parla del nord) o "guānhuà" (官话, parla dels mandarins), els quals termes refereixen a tots els dialectes de la llengua, que és originària del nord i del sud-oest de la Xina.
Els mandarins eren els antics alts funcionaris de la Xina; la llengua que empraven els mandarins per als assumptes oficials es va imposar en molts casos per tota la Xina en substitució de les llengües xineses locals, i és per això que aquesta llengua va rebre el nom xinès "guānhuà" (és a dir, la "llengua dels mandarins" i, per tant, l'"idioma mandarí"). La paraula ha arribat al català a partir del portuguès mandarim, d’origen índic, a través del malai[3]menteri.[4][5][a] Com que les seves varietats natives sovint eren mútuament inintel·ligibles, aquests funcionaris es comunicaven utilitzant una llengua koiné basada en diverses varietats del nord. Quan els missioners jesuïtes van aprendre aquesta llengua estàndard al segle xvi, la van anomenar "mandarí", pel seu nom xinès Guānhuà (官话/官話) o llengua dels funcionaris.[7]
Fonologia
La síl·laba en mandarí distingeix entre un atac inicial consonàntic no obligatori, una aproximació mitjana possible entre l'atac i la vocal o diftong que fa de nucli sil·làbic, un nucli sil·labic obligatori i una final possible que és una nasal (excloent /m/) o una aproximant.
L'inventari del mandarí estàndard modern ve donat per:
/ɻ/ es transcriu sovint com a [ʐ] (una fricativa retroflexa sonora), tot i que aquesta transcripció diferent del fonema es deu a certa variació entre els parlants, en realitat ambdós al·lòfons s'han de considerar com el mateix fonema.
Dialectes
El mandarí és la llengua xinesa més estesa, al centre, al sud-oest, al nord-oest, al nord-est xinès, raó per la qual actualment serveix de base per a definir la llengua estàndard. A causa de la important extensió que assoleix aquest bloc dialectal, existeixen diverses variacions regionals.
Dins del mandarí hi ha una gran variació fonològica, tant en la fonologia segmental com en la realització dels tons. El següent quadre reprodueix alguns dels pronoms personals:[8]
↑Una etimologia popular que deriva el nom del xinès Mǎn dà rén (满大人) no té fonaments.[6]
Referències
↑ 1,01,11,2SIL International. «Chinese, Mandarin» (en anglès). Ethnologue: Languages of the World. Dallas, Texas: Lewis, M. Paul, Gary F. Simons, and Charles D. Fennig, 2014. [Consulta: 12 octubre 2014].
↑Del Moral, Rafael, Diccionario Espasa. Lenguas del mundo, Editorial Espasa Calpe, SA, Madrid, 2002
↑«mandarí». diccionari.cat. [Consulta: 17 març 2023].
↑China in the Sixteenth Century: The Journals of Mathew Ricci.
↑"mandarin", Shorter Oxford English Dictionary. 1. 6th. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-920687-2.