Sud-àfrica té onze idiomes oficials i, a més, reconeix vuit idiomes no oficials com a «idiomes nacionals». De les llengües oficials, dues són indoeuropees foranes, l'anglès i l'afrikaans mentre que les altres nou són llengües de la família bantu. Per tant, és l'estat amb més llengües oficials del món.[1]
Idiomes oficials
Les onze llengües oficials de Sud-àfrica són aquestes (amb el nom emprat per a cada idioma pels parlants entre parèntesis):
El més comú dels idiomes parlats a la llar pels sud-africans és el zulu (el 23,8%), seguit del xosa (17,6%) i de l'afrikaans (13,3%).
L'anglés és el sisé idioma més parlat a Sud-àfrica, amb el 8,2% del total (1/3 dels blancs, el 10% dels mestissos i el 60% dels asiàtics), però és entés en la majoria de les zones urbanes i és la llengua predominant en el govern i en els mitjans de comunicació, i hi ha un terç de la població que el coneix.
La majoria dels sud-africans parla un idioma de les dues principals branques de les llengües bantus del sud d'Àfrica: la branca sotho-tswana (sesotho, tswana, sotho del nord), o la branca nguni (ndebele del sud, swazi, xosa, zulu). Dins de cada grup, els distints idiomes són en la major part intel·ligibles per a un parlant nadiu de qualsevol altra llengua dins del seu grup.
Com es pot apreciar als mapes, els nou idiomes autòctons africans de Sud-àfrica es poden dividir en dues zones: els idiomes nguni predominen al sud-est de l'estat (la costa de l'oceà Índic) i les llengües sotho predominen en el terç nord, situades més a l'interior, com també a Botswana i Lesotho. Gauteng és la província lingüísticament més heterogènia, amb si fa no fa el mateix nombre de parlants de nguni, sotho i les 2 llengües foranes indoeuropees. Això ha donat lloc a la propagació d'un argot urbà, el tsotsitaal, a les grans barriades urbanes de la província.
Els idiomes tsonga i tshivenda no pertanyen ni a la branca nguni ni a la sotho-tswana.
L'afrikaans, un idioma derivat del neerlandés, és la llengua majoritària del terç occidental de l'estat (província Cap Occidental i província Cap Septentrional). La parlen la majoria dels blancs (60%), i el 90% dels coloureds (mestissos). També s'empra en tot el centre i el nord, com una segona (tercera o fins i tot quarta) llengua pels sud-africans que viuen en zones agrícoles. El afrikaans és parlat o comprés per la quarta part de la població (quasi la totalitat de les comunitats blanca i coloured i certes minories entre les comunitats negra i asiàtica), i és la segona llengua de comunicació després de l'anglés i per davant del zulu.
Altres idiomes no oficials
La Constitució també reconeix altres nou «idiomes nacionals» no oficials:
El fanagalo és un pidgin basat en el zulu, l'anglés i l'afrikaans i usat com a llengua vehicular en les indústries mineres. El khoi, el san i el nama són llengües o grups dialectals originals de khoikhoi i sans, habitants autòctons de l'oest de Sud-àfrica, i pertanyen a la família khoisànida, caracteritzada per l'ús d'esclats. El lobedu, el nama, el ndebele del nord i el fuci són llengües nigerocongoleses de la branca bantu. El tàmil és una llengua dravídica originària de l'Índia i parlada molt minoritàriament per la població sud-africana d'origen asiàtic.
Cens
El cens de 2001 va registrar aquests percentatges de parlants en els idiomes: