L'aventurer Parmenione aprofita un canvi d'equipatge amb el Comte Alberto per usurpar la seva identitat, presentant-se a la promesa d'aquest, que no el coneix, Berenice, i que, per a poder jutjar millor al seu futur marit, ha canviat el seu paper amb la seva serventa Ernestina. Tot acaba amb un doble matrimoni. Aquesta divertida comèdia recorda El joc de l'amor i de l'atzar (1730) de Pierre de Marivaux.[2]
Representacions
Estrena
En la seva estrena el 24 de novembre de 1812 al Teatro San Moisè de Venècia, L'occasione fa il ladro no va tenir el mateix èxit que obres anteriors. Rossini va dir d'ella:
«
La meva farsa va ser posada en escena el dia abans-d'ahir. Pel que fa a la música, em va donar plaer, però no la interpretació
»
— Rossini
En l'edició de 26 de novembre, el Giornale Dipartimentale dell'Adriatico va informar amb una mica més detall:
«
El mestre Rossini ha escrit la música en onze dies, un període massa curt encara que tingui la gràcia d'un geni ardent. Altres compositors experimentats mai correrien aquest risc. De fet, és important estudiar amb més deteniment la qualitat, el rang vocal i el caràcter dels cantants pels quals fou escrita, que no sempre és possible immediatament. La música del Sr. Rossini conté moltes coses bones, això no es pot negar, sobretot en la introducció, en la primera secció de l'ària de Pacini (Don Parmenione), en l'ària de Berti (Conte Alberto) i en l'ària de Canonici (Berenice), però no tot va estar a l'altura i un té la impressió que això es deu a la força de les circumstàncies i no a la culpa de ningú en particular. El geni del senyor Rossini és ben conegut aquí: ell ha donat proves indubtables d'aquesta, tant aquí com en altres escenaris, i aquesta ocasió no danyarà la seva reputació; i tampoc es veuran afectats els artistes que apareixen en l'actual temporada. En honor de la veritat, cal afegir que en les dues nits següents la farsa va tenir més èxit.[3]
»
— Giornale Dipartimentale dell'Adriatico
A partir d'aquest informe, es desprèn que l'òpera va ser rebuda fredament,[4] encara que de cap manera es podia considerar un fracàs. La seva vitalitat posterior fou limitada,[4] però va gaudir d'una relativament àmplia circulació, el que es pot deduir del gran nombre de partitures a partir d'aquest moment.[3]
L'occasione fa il ladro es va representar per primera vegada al Teatre San Moisè, Venècia, el 24 de novembre de 1812. De les cinc òperes en un acte que va escriure per al teatre, aquesta va ser la que es va representar amb més freqüència durant la vida del compositor, però es va deixar de banda després de la seva mort. No obstant això, hi va haver un renaixement a Pesaro el 1892 celebrant el centenari del seu naixement el 29 de febrer de 1792, amb Alessandro Bonci.[5]
L'òpera va ser presentada al Théâtre Nouveau de Niça l'any 1983 [6] La primera actuació al Rossini Opera Festival fou el 1987 dirigida per Salvatore Accardo amb Luciana Serra, Luciana D'Intino i Claudio Desderi. Va ser grvada i va significar l'última funció de Rossini dirigida per l'escenògraf Jean-Pierre Ponnelle,[6] que va morir l'any següent (la mateixa escenografia va ser represa diverses vegades al ROF, i dues vegades a La Scala el 1988 i 2010). L'occasione fa il ladro, encara que no va entrar en el repertori habitual, ha tingut una sèrie de representacions a Itàlia.
El mateix 1987, es va representar al Festival de Buxton. A més va ser reviscuda a l'Òpera de Macerata (1992[7]), a París, a Colònia i al Schlosstheater Schwetzingen.[8]
L'abril de 1991 es va presentar al Politeama Garibaldi de Palerm, dirigida per Antonello Allemandi amb l'orquestra i el cor del Teatre Massimo. Rockwell Blake va cantar Count Alberto.[6] El 1992 es va oferir una actuació sota la direcció de Gianluigi Gelmetti amb el Stuttgarter Rundfunkorchester, el repartiment incloïa Susan Patterson i Alessandro Corbelli.[6]
La producció de Ponelle va reviure durant la temporada 2013 al Rossini Opera Festival. Un crític assenyala que els membres del repartiment eren majoritàriament italians nadius.[9]
A Gran Bretanya, l'Opera North va presentar una sèrie d'actuacions en anglès el 2004 com a part de la seva temporada Eight Little Greats. L'òpera es titulava Love's Luggage Lost, i la producció va ser dirigida per Christopher Alden i dirigida per David Parry.
L'òpera es va presentar el setembre de 2017 a La Fenice, dirigida per Elisabetta Brusa, en col·laboració amb l'Accademia de Belles Arti de Venecia.[10][11]
Rols
Rol
Tipus de veu
Elenc de l'estrena el 24 de novembre de 1812 (Conductor: -)
Durant una tempesta, tres viatgers es refugien en una fonda del país. L'Alberto ha estat promès amb una dona a la qual no ha conegut mai, i va camí de trobar-la. Don Parmenione, acompanyat d'en Martino, intenta localitzar la germana d'un amic, que ha desaparegut. Quan s'acaba la tempesta, l'Alberto marxa, emportant-se accidentalment amb ell l'equipatge de Parmenione en lloc del seu. Martino obre la maleta de l'Alberto i descobreix, entre els seus papers, un retrat, presumiblement de la futura núvia. Parmenione decideix fer-se passar per Albert i reclamar la núvia per ell mateix.
A casa de don Eusebio, Ernestina, que ha caigut en temps difícils, accepta allargar la seva estada i assumir el paper de la companya de Berenice. Berenice, preocupada per casar-se amb un home a qui mai no ha conegut, demana a l'Ernestina que es faci passar per ella. Mentrestant, ella mateixa farà el paper d'una minyona, perquè pugui observar l'Alberto i decidir si està preparada per casar-se amb ell. Parmenione, acompanyat de Martino, s'anuncia ara com Alberto i fa la cort a l'Ernestina disfressada, tot i que ella no és la dama del retrat. Tots dos se senten atrets l'un per l'altre.
El mateix Alberto arriba, i es troba amb la pretesa minyona, Berenice. També sorgeix una atracció mútua entre aquests dos, però Berenice es desconcerta al saber que Alberto aparentment ja ha arribat i pot demostrar qui és, mentre que aquest home no té documents per identificar-lo. L'Alberto real i l'impostor intenten convèncer l'Eusebio que són qui diuen ser, i Berenice, que sap amb quina preferiria casar-se, sotmet Parmenione a un sever interrogatori. Finalment, es veu obligat a admetre el seu engany. Berenice ara es pot casar amb l'Alberto i Parmenione pot casar-se amb l'Ernestinina, que resulta ser la dona que intentava localitzar, la germana del seu amic. I el retrat a l'equipatge d'Alberto? Era de la seva pròpia germana, per ser donat a Berenice com a regal de noces.
Anàlisi musical
Tot i ser una de les creacions juvenils de Rossini, recorda a les millors de Cimarosa i s'apropa gairebé al nivell de les obres de Mozart, amb els seus jocs instrumentals i vocals d'una bellesa colpidora.[1] El paper de Don Parmeniano presenta una interessant figura de baix buffo amb intervencions força enginyoses. El quintet Di tanto equivoco representa un dels moments típics del gust rossinià pel concertant, a l'estil de Cimarosa, però reforçat amb un gran sentit del ritme i amb jocs vocals totalment nous.[13]
Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0.
Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «L'occasione fa il ladro». A: Amanda Holden. The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam Press, 2001. ISBN 0-14-029312-4.
Osborne, Charles (1994), The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini, Londres: Methuen; Portland, Oregon: Amadeus Press. ISBN 0931340713