Va iniciar els seus estudis a Múrcia i, després, es va graduar en lleis a la Universitat d'Oriola. Va estudiar advocacia a la Universitat de Salamanca, professió que va exercir al costat del seu pare durant un cert temps. Els seus contactes com a advocat amb personatges influents, com el duc d'Alba o Diego de Rojas, els quals li van facilitar l'entrada en el Consell de Castella com a fiscal criminal el 1766. Allà va establir una relació estreta amb Pedro Rodríguez de Campomanes i tots dos es van consagrar en la defensa de les prerrogatives de la Corona davant d'altres poders, particularment contra l'Església, sobre la qual iniciaren una política de regalisme.
El 19 de febrer de 1777 prengué possessió com a Secretari del Despatx d'Estat, el precedent del ministeri d'Assumptes Exteriors, càrrec que ocuparia fins al 27 de febrer de 1792, ocupant interinament la Secretaria de Gràcia i Justícia entre 1782 i 1790.
El 1785 va redistribuir les demarcacions territorials, establint 40 espais administratius al càrrec de 33 intendents.[4] Aviat es va veure enfrontat al partit aragonès que encapçalava el comte d'Aranda, ja que Floridablanca pretenia reequilibrar les institucions de la monarquia donant més pes a un estil de govern executiu de les Secretaries d'Estat i del Despatx, mentre que Aranda defensava l'estil tradicional que representaven els Consells. En aquesta línia va crear el 1787 la Junta Suprema d'Estat -presidida per ell mateix-, que responia a la idea de coordinar les diferents secretaries en una espècie de Consell de Ministres, obligant tots els secretaris a reunir-se una vegada per setmana.
Davant d'aquesta situació, Floridablanca va voler abandonar el seu càrrec, sense resultat, ja que el testament reial de Carles III estipulava que el seu hereu havia de mantenir la confiança en el comte de Floridablanca. El 1789 el poble de Madrid, amb múltiples pamflets, acusava a Floridablanca de robatori i de deslleialtat a la Corona. El comte va voler dimitir, però la decisió no va ser admesa per Carles IV, qui va crear diverses secretàries (Gràcia i Justícia, Reial Casa i Patrimoni) per alleugerir els treballs de Floridablanca.[5]
Malgrat que va ser reformista durant tot el període en què s'ocupa de les secretaries, els esdeveniments de la Revolució Francesa van fer-lo canviar de forma radical el seu punt de vista polític, convertint-se en capdavanter d'una forta reacció, que porta a l'empresonament de Francisco Cabarrús i la caiguda en desgràcia de Gaspar Melchor de Jovellanos. El 18 de juliol de 1790 va patir un atemptat, de què escapà il·lès; dos anys més tard, Carles IV el destituí i fou capturat a la seva casa d'Hellín. La pujada al poder d'Aranda el porta a la presó a la ciutadella de Pamplona, sota acusacions de corrupció i abús d'autoritat. No obstant, amb la caiguda d'Aranda, que és substituït per Manuel Godoy, és alliberat (1794). Tanmateix, Floridablanca no va tornar a intervenir en assumptes polítics i es retira a la seva ciutat natal, Múrcia.
Sota el seu mandat es va construir el Canal Imperial d'Aragó, del que encara avui depèn l'abastament d'aigua potable de nombrosos municipis, entre ells Saragossa, i el regadiu de 26.500 Ha. de terreny entre Aragó i Navarra.[6]
↑Sec Serrà, C. (2004): La fallida del sistema de govern de Carlos Iii, en L'Espagne, l'Etat, li Lumières : mélanges en l'honneur de Didier Ozanam / coord. per Bernard Vincent, Jean-pierre Dedieu, Casa De Velázquez: Maison des Pays Ibériques Isbn 84-95555-61-1, pags. 309-324
Moñino y Redondo, J., Conde de Floridablanca. Escritos políticos. Madrid:Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1982. ISBN 84-00-05028-2.
Moñino y Redondo, J., Conde de Floridablanca. Obras originales del Conde de Floridablanca, y escritos referentes a su persona. Madrid:Rivadeneyra Versión digitalizada., 1867.
Alcázar Molina, C. Los hombres del despotismo ilustrado en España : el Conde de Floridablanca : su vida y su obra. Murcia: Instituto de estudios históricos de la Universidad, 1934.
Hernández Franco, J. La gestión política y el pensamiento reformista del Conde de Floridablanca, 1984.
Ruiz Alemán, J. Floridablanca. Escritos políticos. La Instrucción y el Memorial. Murcia: Academia Alfonso X el Sabio, 1982.
Rumeu de Armas, A. El Testamento político del Conde de Floridablanca,. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1962. ISBN 84-00-00656-9.
López Delgado, Juan Antonio. La biblioteca del Conde de Floridablanca (Papeletas bibliográficas y notas para su estudio y reconstrucción). Murcia, Talleres de Artes Gráficas Novograf, 2008.-Un tomo de 364 páginas + 4 ilustraciones., 8 de Septiembre de 2008. ISBN 978-84-612-5180-3.