Les Alteracions d'Aragó és el nom que la historiografia actual dona als conflictes esdevinguts al regne d'Aragó durant la dècada del 1580 i els primers anys de la dècada del 1590 al regne d'Aragó. Les agitacions foren de magnituds i motivacions diverses, però acabaren desembocant en un conflicte entre el constitucionalisme dels representants del regne i l'autoritarisme de Felip II de Castella: un conflicte que arribaria al seu zenit amb la guerra de la Ribagorça i la revolta de Saragossa el 1591.[1]
Antonio Pérez del Hierro fou secretari personal de rei fins al 1579, quan fou arrestat acusat de l'assassinat de Juan de Escobedo, home de confiança de Joan d'Habsburg i Blomberg, relacionat amb una qüestió d'amors secrets, segons uns, o de contactes amb els rebels holandesos, segons uns altres. L'abril de 1590 va escapar-se de la presó de Madrid amb l'ajuda de la seva esposa i va fugir a Saragossa, on va demanar la protecció dels furs aragonesos, acollint-se al privilegi de manifestació i demanant la protecció del justícia d'Aragó, Joan V de Lanuza. A més a més va rebre el suport de Francesc I de Ribagorça, el duc de Villahermosa, al qual li havien expropiat els dominis que tenia a la Ribagorça, i el de Luis Ximénez de Urréa y Enríquez, comte d'Aranda i el de Diego de Heredia, membre de la baixa noblesa. La fugida de Pérez a Saragossa, determinà la irrupció de tropes castellanes, davant la negativa del Justícia a lliurar-lo. El conflicte s'afegia a les anomenades alteracions d'Aragó, i Felip II exercí una repressió severa: feu executar el Justícia i modificà les constitucions aragoneses.
L'esclafament de la revolta
Davant d'aquest panorama Felip II de Castella va recórrer a un tribunal contra el qual el Justícia d'Aragó i el Furs aragonesos no podien oposar-se: la Inquisició. El setembre de 1591 Antonio Pérez fou detingut i portat a la presó de la Inquisició. Diego de Heredia i els seus seguidors es van alçar i el van alliberar, provocant un revolta radicada a la ciutat de Saragossa, mentre la pagesia i d'altres viles del regne van fer costat al rei. Felip II de Castella va reaccionar enviant un exèrcit de 12.000 soldats castellans contra el Saragossa,[1] mentre la Generalitat del regne d'Aragó hi oposà un contingent de 2.000 homes encapçalats pel Justícia d'Aragó, Juan de Lanuza. Les tropes de la Generalitat aragonesa va avançar fins a Utebo per a presentar-hi batalla, però davant la gran superioritat numèrica dels terços reials l'exèrcit aragonès es va disgregar i es va retirar cap al sud l'octubre de 1591. Antonio Pérez i els seus seguidors van fugir a Bearn des d'on van intentar una invasió fallida amb l'ajuda d'Enric IV de França, mentre Diego de Heredia fou capturat a França i executat, i el Justícia d'Aragó Joan V de Lanuza fou decapitat, la mateixa sort van córrer molts dels que havien donat suport a la revolta. El duc de Villahermosa i el comte d'Aranda van ser capturats i enviats a Castella on van morir a la presó en circumstàncies misterioses. Finalment Antonio Pérez va passar a Anglaterra, lloc on va morir el 1611. Les tropes de Felip II no es retiraren d'Aragó fins al desembre de 1593.
Durant el conflicte la capital i la Generalitat aragonesa van demanar ajuda material a Barcelona i la Generalitat catalana, però aquestes no atengueren la demanda i foren molt prudents amb llurs respostes, ja que també elles vivien un moment molt delicat per la detenció de Joan de Granollacs per part de Felip II,[1] i simplement es van oferir com a mediadores. Pel que fa a la suposada participació catalana en la defensa de Saragossa el 1591 la historiografia no pot confirmar-la definitivament, i en qualsevol cas no és cert que hi participés el bandoler català Joan Cadell.[1]
Les Corts de Tarassona i l'atac al constitucionalisme aragonès
El 1592 Felip II va convocar les Corts d'Aragó a Tarassona. Cap institució aragonesa no fou suprimida però foren remodelades a fons. A partir d'aquell moment el rei tingué el dret de nomenar virreis d'Aragó, encara que aquests no fossin aragonesos.[7] La Generalitat d'Aragó va perdre part del control sobre els ingressos aragonesos i la vigilància del territori, i també li fou llevat el poder de convocar els representants de les ciutats. Encara més a partir d'aleshores la Corona va poder destituir al Justícia d'Aragó i la cort de justícia es va posar sota el control del monarca.[7] Finalment, es van modificar encara d'altres aspectes del sistema legal aragonès, que va perdre així bona part de la seva independència i tradició constitucionalista.
Referències
↑ 1,01,11,21,31,4Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 52. ISBN 84-297-3521-6.
Pidal, Pedro José; Martín Alegría, J.; Camacho, Juan Francisco; de Castro, Fernando. Historia de las alteraciones de Aragón en el reinado de Felipe II (en castellà). Imp. de J. Martín Alegría, 1863. (Tom I, Tom II, Tom III)