Agredolç (combinació de les paraules agre i dolç) és un terme genèric que engloba molts estils de salsa, cuina i mètodes de cocció. S'utilitza habitualment a l'Àsia oriental i Sud-oriental i s'ha utilitzat a Anglaterra des de l'edat mitjana.[1] L'agredolç continua sent popular a Europa i a Amèrica. La salsa agredolça cantonesa és l'avantpassat directe de la salsa homònima a Occident i es va desenvolupar originalment per a porc agredolç. El reconegut xef de Hong Kong Leung King va incloure el següent com a recepta de salsa agredolça: vinagre d'arròs blanc, sal, caramels marrons xinesos, quètxup, salsa Worcestershire i salsa de soja fosca.[2]
Orient
Alguns autors diuen que la salsa agredolça original provenia de la província xinesa de Henan,[3] però la salsa d'aquesta zona és una barreja de vinagre lleuger i sucre que no s'assembla a allò que la majoria de la gent, inclosos els xinesos, anomenaria agredolç. Molts llocs de la Xina utilitzen una salsa agredolça com a salsa de sucar per a peix i carn, en lloc de cuinada, com es troba habitualment a la cuina xinesa occidentalitzada.[4]
El porc agredolç cantonès original està fet amb vinagre, prunes en conserva i caramels d'arç per a un color quasi escarlata i un sabor agredolç.[5] Un plat relacionat amb aquest amb origen hongkonguès/cantonès són les costelles agredolces, i és idèntic en els mètodes excepte que s'utilitzen costelles en lloc dels lloms de porc.
A Corea del Sud, un plat de carn agra i dolça conegut com tangsuyuk és un dels plats xinocoreans més populars. Fets amb carn de porc o vedella, les peces tenen la mida d'una mossegada i es recobreixen generalment amb midó de patata o moniato, midó de blat de moro o farina d'arròs glutinós i es fregeixen en oli.[6][7][8] El plat se serveix amb salsa agredolça, típicament feta bullint vinagre, sucre i aigua, amb varietat de fruites i verdures com pastanaga, cogombre, ceba, orelles de Judes i pinya. La pasta de midó s'utilitza per espessir la salsa.[6]
A la cuina filipina, les salses agredolces es coneixen com agre dulce (en castellà de les Filipines) o agri dulci (en chavacano), i pot referir-se a plats cuinats amb la salsa.[9] Aquesta es fa barrejant midó de blat de moro amb aigua, sal, sucre i un ingredient picant, típicament quètxup de tomàquet o de plàtan o pinya; la barreja es porta a ebullició i es cou a foc lent fins que espesseixi. També es poden afegir bitxos labuyo.[10][11][12] Agre dulce s'utilitza habitualment com a salsa per sucar per a aperitius com lumpia o koy.[12]
Occident
Molts plats occidentals impliquen cuinar la carn amb una varietat d'ingredients per fer un plat agredolç complet a la manera del porc agredolç. Els plats més populars són els de porc i gambes. S'ha desenvolupat també a la cuina francesa, contràriament a les pràctiques i la preparació tradicionals de salsa agredolça d'aquesta gastronomia, que sovint implica submergir el menjar en una quantitat abundant de salsa.[13]
A Anglaterra, les salses agredolces s'utilitzen en la seva gastronomia des de l'edat mitjana, amb receptes de carns agredolces i peixos al llibre de cuina de 1390 The Forme of Cury.[1] A la cuina francesa, a la base de salsa agredolça feta amb sucrecaramel·litzat i vinagre se li diu gastrique, mentre que "aigre-doux" és una salsa agredolça en general.[14] Agrodolce és una salsa agredolça tradicional de la cuina italiana, i s'elabora reduint elements àcids i dolços, tradicionalment vinagre i sucre; de vegades, s'afegeixen aromes addicionals, com ara vi, fruita o fins i tot xocolata. Es pot utilitzar per xai, i servir-se sobre rigatoni o fideus amples, com els pappardelle.[15]
Els restaurants populars de menjar ràpid com McDonald's,[16][17]Burger King[18][19] i Wendy's[20] tenen les seves pròpies marques de paquets de salsa agredolça. Aquests s'ofereixen habitualment i s'utilitzen com a salsa de sucar per als "fingers" i els "nuggets" de pollastre.[18]
↑Mak, Willie «Sweet and Sour Spare-ribs». Eat and Travel Weekly. Eat and Travel Weekly Company Ltd, Hong Kong, 629, 17-08-2007. Arxivat de l'original el 23 de desembre 2007 [Consulta: 19 febrer 2021].Arxivat 23 de desembre 2007 a Wayback Machine.
↑Simoons, Frederick J. Food in China: A Cultural and Historical Inquiry. CRC Press:Boca Raton, 1991.
↑Anderson, E.N.. The Food of China. Yale University Press:New Haven, 1988.