El Manganime a la Xina és un fet cultural important des de finals del segle xx.[1] Els primers territoris sinoparlants on va arribar el còmic japonés i l'anime foren Taiwan i Hong Kong,[2][3] però arran de la reforma econòmica xinesa, la Xina continental ha esdevingut el principal mercat estranger del còmic japonés, amb més de 500 milions de lectors a finals de la dècada del 2010.[4] Entre els factors que expliquen la popularitat de la ficció japonesa a la Xina, s'hi troben la semblança cultural entre els països,[4] amb plataformes com Bilibili amb 100 milions d'usuaris mensuals.[4]
L'animació japonesa ha sigut la preferida del públic xinés des de l'inici del segle XXI. En una enquesta de l'any 2004, 9 de les 10 sèries de dibuixos animats preferides eren japoneses, sent la restant Tom i Jerry.[3] D'entre les 50 preferides, 33 eren japoneses.[5]
Tot i que els caracters per a les paraules Manga (còmic japonés) i Manhua (còmic xinés) siguen els mateixos, es tracta de dos fenòmens diferents però on el primer ha influït en el segon.[6]
Orígens
Les edicions pirates de manga japonés daten de la dècada del 1960, en un moment on es feien a Taiwan i sols arribaven a Hong Kong.[7] La popularitat del manga a Hong Kong influí als artistes locals.[7] Els primers còmics pirata aparéixen a Taiwan a partir del 1966,[8] quan el govern del Guomindang promulga una nova llei de censura de material juvenil que provocà que el material japonés es començara a distribuir il·legalment.[9] El 1976, una editorial aconsegueix que un manga pirata passe la censura,[8] ja que el material aparentment local no era jutjat d'una manera tan severa com l'importat directament des de l'estranger.[9] Aleshores començaria el daoban shidai o període pirata,[8] on el material passava la censura si se significaven els noms i es cobrien pits i escenes més violentes.[9]
A principis dels anys 1990, les empreses japoneses no estaven interessades en llicenciar material a la Xina, per la qual cosa era relativament senzill fer tirades pirates.[11] La popularització de les sèries d'anime, especialment Saint Seiya,[13][14] van mostrar que hi havia mercat per a una publicació de manga.[11]
A la gran popularitat del manga japonés, li van ajudar les edicions pirates a baix cost fetes per editorials com Tong Li, a Taiwan, que tenia un sistema de copyright semblant al de la República Popular,[15] i la Sichuan Xiwang Shudian.[16] La popularitat del manga és especialment forta a mitjans de la dècada del 1990, gràcies a publicacions pirates com Huashu Dawang,[16] on apareixen els primers autors de Xin Manhua, el nou estil de còmic influenciat per la narrativa nipona.[17] El baix cost de les publicacions tingueren un paper en la popularització del manga i del xin manhua, ja que Huashu Dawang, a més de sèries japoneses, també publicava obres locals.[11]
El seu èxit radicava en el baix preus de les produccions, amb estratègies com dividir els manga en volums més menuts que els originals per a poder vendre'ls a menor cost.[16] Com que van continuar publicant còmic pirata després del 1992, quan la República Popular signa la Convenció de Berna,[12] l'editorial, juntament amb Huashu Dawang, va desaparèixer l'estiu del 1994 arran de les denúncies de les editorials japoneses, que ja estaven interessades en llicenciar material al país.[17] Tres anys després, Ningxia Renmin Chubanshe perd la llicència per a publicar llibres en conseqüència pel mateix fet.[12] A causa de la potent distribució, Ningxia Renmin Chubanshe roman com una peça de la memòria col·lectiva d'aquells que llegien manga a mitjans dels noranta.[10] Altres editorials que distribuïren manga pirata foren Huaqiao Chubanshe i Yuanfang Chubanshe.[10]
Un altre mercat pirata important fou el dels DVD amb capítols d'anime i CD de música de sèries, que sorgeix a finals de la dècada del 1990 amb la popularització de les gravadores de CD,[5] i que desapareixeria a principis del segle XXI amb la popularització d'internet.[3] A partir d'aquell moment es desenvolupa una cultura del fansub.[3]
Amb el tancament de les editorials pirates, el govern de la República Popular llançà el 1995 el Projecte 5155, amb l'objectiu d'impulsar la indústria nacional del dongman.[23][24] També en aquells anys, es confisquen uns 40 milions de còpies pirata de sèries animades, suposant que unes 300 sèries poc sanes deixen de publicar-se.[25] Entre aquelles sèries poc sanes hi trobem el yaoi, ja que la ficció homosexual va entrar al país mitjançant el manga,[3] sent Zetsuai 1989 el primer exemple d'èxit.[5] A la Xina s'ha desenvolupat un subgènere propi, el danmei.[3]
Va aparéixer en un moment on l'anime japonés tenia una forta presència al país i l'animació xinesa es trobava en crisi.[23] Va suposar una regulació de la indústria del dongman i el manganime, així com la limitació de les edicions pirates del manga japonés, que dominaven el mercat intern de còmic.[26]
La influència de les publicacions en el desenvolupament del xin manhua s'explica pel fet que les revistes, amb material japonés molt atractiu, servien de trampolí per als artistes locals.[24] D'altra banda, amb la nova llei es controlava la quantitat de material estranger que es publicava, deixant espai per al desenvolupament de l'escena pròpia.[24]
La iniciativa també va permetre un major control sobre el tipus de contingut que es publicava al país, limitant aquell considerat perillós per a les normes socials xineses, com les descripcions d'amor i sexeadolescent.[14] El 2015, el govern va prohibir sèries com Death Note en considerar-les danyines per a la moral pública.[29]
Segle XXI
Tot i l'èxit a l'hora de crear una indústria legítima de manga i anime llicenciat, la majoria del marxandatge que es ven al país a la dècada del 2010 era pirata.[30] Entre les raons, hi ha l'alt cost relatiu dels productes importats des del Japó.[30] L'any 2018, el mercat del manganime a la Xina generava uns 26.400 milions de dòlars, 171.200 milions de renminbi, incloent produccions japoneses i de dongman.[31] En comparació, una dècada abans els productors japonesos valoraven l'anime piratejat al país pels volts dels 19.000 milions de dòlars.[10]