Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 29 de febrer de 1880[1] - 15 de desembre de 1950), fou un novel·lista, narrador i autor teatral. És considerat el creador del teatre català per a infants. La seva extensíssima producció, dedicada sobretot als infants i adolescents li donà una extraordinària popularitat, mai abans no aconseguida per un escriptor en català. Era el pare de Ramon Folch i Camarasa.
Primers anys
Fill del matrimoni format per Lluís Folch i Brossa i Lluïsa Torres i Llinàs.[2] Va néixer en el si d'una família burgesa catalanista i culta de sis germans (cinc nois i una noia). Alguns d'ells foren també coneguts en la vida cultural, educativa i intel·lectual catalana. Fou germà del museòleg, historiador i crític d'art Joaquim Folch i Torres, del poeta i polític Manuel Folch i Torres, de l'escriptor i periodista Ignasi Folch i Torres, i del pedagog, escriptor i professor Lluís Folch i Torres.
La família es va arruïnar a causa de la malaltia del pare i, en conseqüència, Folch i Torres hagué de deixar els estudis als escolapis de Sant Antoni per guanyar-se la vida. Era encara un adolescent quan es despertà la seva afició literària: li publicaren algun poema i es presentà a diversos premis. La primera poesia editada va ser "Lo primer bes" (L'Aureneta, 1897); l'any següent publicà "Pobre xicot!". També edità una revista amb un grup d'amics, Lo Conceller, i li publiquen "La Nisu" a La Renaixensa.
Inicialment alternà diversos oficis remunerats amb la literatura i amb l'activitat política: va ser secretari de la Unió Catalanista[3] i conegué Domènec Martí i Julià. A partir del gener del 1899, publicà amb certa assiduïtat narracions curtes i guanyà els Jocs Florals. Escrigué en diverses revistes i dirigí L’Atlàntida i La Tralla, d'orientació catalanista radical.
L'onze de setembre de 1901 fou detingut durant una manifestació de protesta davant el Monument a Rafael Casanova convocada per Lluís Marsans i Solà i altres joves d'Unió Catalanista, i passà tres dies a la presó. Aquell mateix any començà a treballar a La Veu de Catalunya. Entre el 1902 i el 1905 va publicar a La Renaixensa un seguit d'articles amb el títol comú de «Pàgines Viscudes», títol que l'autor va ressuscitar més endavant quan va intensificar la seva presència a En Patufet.[4]
Als Jocs Florals del 1904 guanyà tots els premis (la copa i els tres accèssits).[3] L'any 1905 publicà un primer conte al Calendari d'En Patufet titulat "El nen perdut".[5] També guanyà el primer premi del concurs de L'Avenç amb “Lària” i acabà essent el director del setmanari La Tralla al qual li donà un enfocament més obrer i catalanista. La posició nacionalista dels seus escrits provocaren diferents multes i segrests de la publicació. A la tardor d'aquell any publicà una sèrie d'articles, un d'ells contra Alejandro Lerroux, "Tu ets el Judes!", signat amb el nom de «Folytor» que provoquen que hagi d'anar a declarar diverses vegades davant del jutge.
L'exili
A causa de la publicació a La Tralla el maig de 1905 d'un número commemoratiu de la independència de Cuba,[6] li feren saber que la condemna podia ser molt més greu que el que sospitava i, el 25 de desembre de 1905, s’exilià a Perpinyà.
L'exili fou una etapa productiva tan pel que fa a la seva formació com a la seva assumpció d'escriptor professional.[7] Guiat per Domènec Martí i Julià, completà la seva formació autodidacta amb un programa d'estudis que incloïa obres de literatura, filosofia i història d'autors clàssics i contemporanis. Durant aquest període fou el corresponsal d'El Poble Català i escrigué peces literàries que envià als diferents premis que es convocaven a Catalunya. Són obres de l'època de l'exili L'ànima en camí (1906), que guanyà el premi de novel·les catalanes de l'Editorial Patria de Madrid o Sobirania (1907). Per l'agost del 1908 tornà a Barcelona.
A partir d'aquells anys la seva producció es pot considerar "modernista", sobretot pels temes utilitzats: la temàtica rural, la confrontació de l'individu amb situacions límit, els personatges malaltissos..., encara que abordà temes que els modernistes refusaven, com la problemàtica obrera, la dialèctica entre massa i l'individu, les desigualtats per la manca d'escolarització, etc. Apart de les obres ja citades podem esmentar Anímiques (1908), L'ànima en camí (1908) i Joan Endal (1909).
Escriptor per a infants (1910-1938)
Des de l'any 1905, Folch i Torres havia col·laborat esporàdicament amb la revista infantil En Patufet. L'any 1910 té lloc el fet probablement més decisiu de la seva vida. L'editor d'En Patufet, Josep Baguñà, li encarregà una novel·la per a joves, i així neix Les aventures extraordinàries d'en Massagran,[8] que s'anirà editant per plecs distribuint-se juntament amb el setmanari. Gràcies al gran èxit d'En Massagran, Folch i Torres entra a la revista com a redactor i després n’esdevé el director.
A partir d'aquell moment i fins al final de la Guerra Civil espanyola, Folch i Torres es dedicà de ple i amb intensitat a la literatura infantil i juvenil. Escrigué un gran nombre de novel·les cada any per a la «Biblioteca Patufet», col·lecció d'aventures amb temes d'època, del país, exòtics, urbans o rurals. Quan l'editor veu la potencialitat comercial de les pàgines que li presenta Folch i Torres decideix convertir la novel·la en un suplement d'En Patufet, en fulletons setmanals: n'hi ha d'humorístiques com “En Bolavà detectiu” (1911), d'inspirades en Jules Verne com “El gegant dels aires” (1911), de l'Oest americà com “Per les terres roges” (1912), de sentimentals com “En Larió i la Carmina o el cavaller del Nas Roent” (1917), “L'infant de la diligència” (1923), “La vida o els fets d'en Justí Tant-se-val” (1929) o “Les memòries de Maria Vilamarí“ (1937), entre moltes altres.
El 27 de març de 1915 hi publicà una historieta recuperant el títol «Pàgines viscudes». Fins al 1938, en publicarà centenars sota aquest títol, al principi sota el pseudònim de “El Narrador Gentil”, i sempre il·lustrades pel seu amic Joan G. Junceda (1881-1948). En elles reflecteix escenes de la vida quotidiana, tractades amb un to sentimental, la lliçó moral i el contrapunt realisme-idealisme, amb un substrat de vegades dramàtic, vorejant sovint el sentimentalisme. Aquestes històries constituïren un gran èxit de vendes d'En Patufet (65.000 exemplars setmanals) i contribuïren a la normalització de la llengua catalana.[9]
L'èxit més aclaparador li arribà però sobretot amb la seva dedicació al teatre infantil. El 1916 va rebre l'encàrrec de la Junta d'Espectacles del Coliseu Pompeia[6] dels caputxins de renovar l'obra teatral nadalenca d'Els Pastorets. La peça es titulà Els pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús i fou estrenada el Nadal d'aquell any al mateix Coliseu Pompeia. Es tracta de l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps. Aquest èxit l'anima a reprendre l'activitat d'autor teatral que havia abandonat prematurament arran del fracàs del seu primer intent el 1901, Trista Aubada.[6] L'any següent s’estrenà Muset i Bernadeta a Sant Boi de Llobregat. El salt definitiu que li va permetre guanyar-se la confiança de l'empresariat teatral fou l'estrena de La xinel·la preciosa o Galdric i Guiomar. El primer empresari en confiar en ell fou Evarist Fàbregues, amb ell estrenà durant dues temporades (1918-1920) al Teatre Romea unes vint obres. La col·laboració s’incrementà quan Fàbregues fou substituït per Josep Canals. Ell fou qui l'esperonà a acabar l'obra La Ventafocs la qual havia interromput en saber que Jacinto Benavente preparava una adaptació similar. Amb l'estrena d'aquesta obra, la seva consagració teatral va ser definitiva.[10]
El 1920 fundà el moviment Pomells de Joventut, moviment que no tenia lligam amb cap partit polític i que volia recollir la força sociològica dels lectors d'En Patufet. Aquest moviment fou prohibit per la dictadura del general Primo de Rivera el 1923.[8]
A partir de 1924 crea la «Biblioteca Gentil» de novel·la rosa juvenil. Editada per Baguñà, era de periodicitat mensual i ell va ser l'únic autor durant quatre anys (1924-28). Amb un públic eminentment femení, la col·lecció gaudí d'un gran èxit: d'alguns títols se n'editen trenta mil exemplars. També publicà diverses novel·les breus a les col·leccions «La Novel·la Nova», «Biblioteca Maria Rosa» i «Mon Tresor».
La producció infantil i juvenil de Folch i Torres és enorme, està formada per multitud de novel·les d'aventures (Biblioteca Patufet), 48 novel·les rosa (Biblioteca Gentil), 51 obres de teatre i més de 1.200 «Pàgines viscudes», a més de petites narracions i escrits diversos que van aparèixer a les pàgines d'En Patufet. Amb tot, l'especialització de Folch i Torres a la literatura infantil i juvenil va provocar, per altra banda, l'aparició d'un corrent crític a la seva obra per part de bona part del món cultural del país. Es criticava el sentimentalisme de les seves novel·les rosa i la productivitat extraordinària de la seva ploma, que feia malpensar pel que fa a la qualitat literària. Tot i això, segons Joan Sales, tingué el mèrit de «donar als nens d'aleshores una consciència prou clara de l'existència al nostre país d'unes desigualtats injustes i d'uns estats de misèria lamentables», i captà per a la lectura en català un públic nombrosíssim i de tots els estrats socials del país.[8]
La guerra i el silenci (1938-1950)
Iniciada la Guerra Civil, el sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT retingué el setmanari En Patufet, i Folch i Torres ha de comparèixer davant una representació del sindicat per donar aclariments respecte del moviment Pomells de Joventut i altres manifestacions públiques de la seva manera de pensar. Tot i això, al llarg de la guerra continuà col·laborant amb la revista amb unes «Pàgines viscudes» escrites amb especial cura per evitar manifestar les seves creences religioses. També col·laborà el 1937 amb el guió d'una emissió radiofònica sobre el tema de la masia catalana patrocinada per una empresa alimentària, que li permet ingressar alguns diners durant aquesta època d'escassetat.[2] Amb la guerra, Folch i Torres té un primer gran daltabaix amb la mort del seu fill Jordi Folch i Camarasa a la Batalla de l'Ebre. La tragèdia quedà reflectida en una de les seves darreres «Pàgines Viscudes», “El fill que no torna” publicada el novembre de 1938.[11]
Amb l'ensulsiada que va patir el país amb la guerra i la repressió del català, Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural radiofònic. Tanmateix, aviat deixà aquesta activitat. A partir de 1940 i durant tres anys, pintà natures mortes i vengué els seus quadres a un marxant per mantenir la família. S'acabà d'ensorrar amb la mort la seva esposa, Maria Camarasa, el 1945. Al 1946, el Teatre Romea restituí el teatre català per a infants i ho fa amb la seva adaptació de La Ventafocs. Folch i Torres morí a Barcelona el 15 de desembre de 1950. La seva tomba és al Cementiri de Montjuïc (agrup. 7a, nínxol columbari B 532).[12]